Arxiu per Juliol, 2007

Mart cobert per tempestes de pols.

Des del dia 26 de juliol els dos ròvers de la NASA, l’Opportunity i el Spirit situats al planeta Mart, des de fa més de tres anys, estan en situació de baix nivell de bateries. Els ròvers poden sobreviure en aquests nivells, però estan obligats a restringir bruscament les seves activitats.

El ròver Spirit, és troba sota ún cel més polsegós que l’Opportunity, el qual és trobava en aquestes mateixes situacions fa una setmana.

Els controladors de la missió van rebre el primer informe de les condicions bàsiques del robot Opportunity fa tres dies. Fins aquest moment s’havia cregut oportú minimitzar l’ús de l’energia elèctrica de les seves bateries.

La producció d’energia solar ha pujat fins als 200 watts diaris, una mica per sobre dels nivells més baixos dels dies anteriors (uns 128 watts diaris). Un problema afegit, és que una certa quantitat de pols s’afegit a sobre dels plafons de captació solar.

Cada ròver disposar de vuit unitats de calefacció amb radioisòtops que complementen els escalfadors de les bateries, per tal de mantenir la electrònica dins dels marxes operatius de temperatura. Aquestes unitats de calefacció utilitzen la descomposició de plutoni-238, per tal de generar un watt cadascun per escalfar les parts electròniques, durant les fredes nits marcianes.

Des de finals de juny de 2007, Mart ha patit una sèrie de tempestes de pols a nivell regional. Els mapes que podem observar corresponen a un mosaic enregistrat per la Mars Reconnaissance Orbiter (MRO). El primer mosaic ens mostra tal com estava Mart el 22 de juny, on podem apreciar clarament la regió de Valles Marineris a l’esquerra del Opportunity.

En el segon mosaic ens mostra tal com apareixia Mart, el passat 17 de juliol, totalment cobert de tempestes de pols. Ens podem imaginar l’enfosquiment de la llum solar , que perceben els ròvers marcians, si rellegim la noticia d’aquesta web del passat 25 de juliol.

tempestes-de-pols-a-mart.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Possibles planetes en un sistema quàdruple d’estrelles.

Els planetes poden estar presents en un sistema quàdruple d’estrelles, situades a uns 150 anys llum de la Terra, segons unes observacions fetes amb el telescopi espacial Spitzer de la NASA.

El sistema anomenat HD 98800, consta de dos parells d’estrelles on cadascuna te a la vegada una estrella satèl·lit. Aquests parells d’estrelles viatge mútuament unes amb les altres en un camí molt el·líptic.

De fet, ja és coneixia un disc polsegós envoltant aquestes estrelles. Ara, Elise Furlan de la Universitat de Califórnia a Los Angeles (EUA), i altres companys seus han fet observacions més detallades amb el Spitzer.

Aquestes observacions suggereixen que el disc, consta de dos anells concèntrics al voltant del parell d’estrelles. El primer estaria situat a una distància equivalent a una vegada la distància entre la Terra i el Sol, mentre que el segon ho estaria a unes sis vegades.

No és creu que la pols de l’anell interior sigui estable en aquella posició, els astrònoms sospiten que estigui sent contínuament reomplert per la pols del anell exterior, on és pot generar per les col·lisions entre cometes o asteroides.

L’espai buit entre els dos anells podria haver estar endreçat per la gravetat hìpotètica d’un planeta orbitant en aquella regió. Una altre alternativa podria ser, que la mateixa gravetat de les quatre estrelles, podrien haver netejat aquella zona.

En el sipòsit d’haver planetes en aquest sistema estel·lar quàdruple, serien inestables en algunes posicions, encara que podrien existir en òrbites situades entre 4,5 o 6 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Segons Furlan, en teoria podria sorgir la vida en un d’aquests sistemes estel·lars, sempre i quan les òrbites d’aquestes estrelles fossin estables.

hd-98800.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

El Chandra observa forats negres supermassius dins dels AGNs.

L’observatori de raig X Chandra de la NASA, està ajudant als astrònoms a confeccionar un cens de forats negres supermassius de tot l’Univers.

Els científics han centrat els seus estudis en dos supercúmuls de galàxies: CL 0542-4100 i CL 0848.6+4453, ja que disposen de gran quantitat de forats negres supermassius. La majoria d’aquestes galàxies han desenvolupat nuclis galàctics actius (AGN).

Creuen que gairebé totes les galàxies del Univers poden contenir un forat negre supermassiu en el seu centre. Això pot fer pensar, si primer és van formar els forats negres i la resta de la galàxia al seu voltant, o senzillament tot el contrari. En qualsevol cas, la majoria d’aquests forats negres semblen estar en estat de repòs, és a dir més enllà de l’influencia gravitatòria cap les estrelles del seu voltant, tots son invisibles per nosaltres.

En aquestes imatges del Chandra, observem aquests supercúmuls de galàxies, on podem apreciar que els punts de color vermell corresponen a raigs X de baixa energia, els de color verd a raigs X d’erneriga mitja i els de color blau a raigs X d’alta energia. En cadascuna de les imatges és poden detectar fins a cinc AGN. Moltes de les fons de color blau, corresponen precisament a AGNs.

agns.jpg

Si voleu més informació, polseu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un prototipus de ròver lunar, s’està provant a l’Àrtic.

El dubte de saber quins seran els primers exploradors de l’espai exterior; si humans o be robots, la NASA ja ho comença a tenir-ho clar: els dos alhora. En el futur la NASA preveu que els humans treballaran conjuntament amb exploradors robòtics per tal de recollir i analitzar les dades més eficaçment.

Aquest és si més no, l’escenari virtual que és planteja de cara a l’arribada de missions a la Lluna, dins del programa Visió per l’Exploració Espacial.

Dos prototipus de ròvers lunars, s’estan provant actualment en un desert del Cercle Àrtic, comprovant d’aquesta manera el funcionament dels aparells. Aquests ròbots s’anomenen Negre K10 i Vermell K10, per la seva visó disposen d’escàners làsers de 3-D, així com també d’un potent radar per observar l’interior del terreny.

Varen arribar al cràter Haughton de l’illa Devon (Canadà) el passar 12 de juliol, i estaran fent aquestes proves fins el proper 31 de juliol. Durant aquest temps els robots utilitzaran diferents tècniques per estudiar l’interior d’aquest cràter d’uns 20 quilòmetres de diàmetre, tan de la superfície, com dels 5 primers metres de subsòl amb el radar.

k10.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Tornado de pols a Hellas Planitia.

Aquesta imatge pressa per la càmera Hirise de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, ens mostra una part de Hellas Planitia, una depressió d’impacte meteòric al sud de Reull Vallis. Fruit de la casualitat mentre HiRISE fotografiava aquesta zona, va enregistrar un petit tornado el qual el podem observar verticalment.

Aquests petits tornados és formen quan la temperatura de l’atmosfera arra de terra està més calenta que hi ha per sobre de la superfície. Aquest aire augmenta les condicions per formar un vòrtex, que a la vegada aspirarà més aire càlid. Si el vòrtex és prou gran alçarà la pols de la superfície, formant un petit tornado.

Els tornados de pols és formen generalment a la tarda, per tal de que la llum solar pugui escalfar suficientment la superfície. Aquesta imatge és va capturar a l’hora local de Mart de les 15h 08m.

El material brillant és la pols de dins del vòrtex, també podem observar l’ombra feta pel mateix tornado de pols. El diàmetre d’aquest tornado és d’uns 200 metres, però la part que toca al terra deu ser més petita. Basat en la llargada de l’ombra podem suposar que l’alçada del mateix és d’uns 500 metres.

tornado-a-hellas.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

2 comentaris

El misteriós satèl·lit Iapetus.

Segurament que Iapetus, és un dels objectes més estranys del Sistema Solar. A diferència d’altres objectes de semblant grandària, podem observar que Iapetus te una forma semblant a una nou, amb una cadena muntanyosa al voltant del seu equador.

Els investigadors de la NASA han intentat donar una explicació a aquesta formació tan curiosa. Per aquest motiu han desenvolupat un model teòric per ordinador, que sembla explicar satisfactòriament el seguit d’esdeveniments que van provocar que Iapetus tingués aquesta evolució.

Fa milers de milions d’anys, just poc després de la seva formació, Iapetus va començar a girar sobre si mateix molt ràpidament, en tan sols 5 hores. Aquesta rotació tan ràpida l’hi va donar la forma de nou, que ha mantigut fins ara. En el transcurs del temps, la seva rotació és va alentir fins a les 16 hores, al mateix temps que s’anava refredant i la seva superfície és va convertir en un sòlid gelat. Al no poder absorbir el material superficial sobrant, aquest és va acumular al voltant d’una cadena muntanyosa en el equador. A partir d’aquest moment la seva evolució és va aturar.

Actualment aquest satèl·lit te una velocitat de rotació molt baixa, cosa que fa que trigui 80 dies en completar un rotació sencera.

Per poder disposar de més informació, tindrem que esperar el 10 de setembre d’aquest any, quan la sonda Cassini de la NASA, s’acostarà a una distància de la superfície de Iapetus de tan sols 1.000 quilòmetres.

iapetus.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

2 comentaris

Una tempesta de sorra, pot espatllar els ròvers de Mart.

El platena Mart està patint una tempesta de sorra des de la setmana passada, cobrint la majoria del planeta, incloses les zones on estan treballant els ròvers. Tot i que que aquests robots ja porten més de tres anys a la superfície marciana, tindran la primera oportunitat de prendre les dades climàtiques d’aquestes grans tempestes.

Les dades indiquen que la pols està bloquejant un 99% de la llum que arriba als panells solars del Opportunity, i aquest pot ser un gran problema. Amb la recarrega de les bateries limitada a un període llarg, el ròver no podrà generar prou electricitat per les seves funcions bàsiques, incloent la de generar calefacció pels seus instruments.

Abans de començar aquesta tempesta, l’Opportunity estava generant uns 700 watts d’electricitat per dia. Amb la pols de la tempesta, s’ha reduït als 400 watts. Els operadors de la missió, estan retallant les funcions que no son bàsiques, incloent-hi la conducció, l’ús del seu braç robòtic, o les càmeres no necessàries. El passat dimecres 18 de juliol, la potència generada va ser de tan sols 128 watts.

Si aquesta tempesta dura molt de temps, algun dels dos ròvers podria avariar-se permanentment, cal tenir present que s’han detectat tempestes de sorra a Mart, que han durat varies setmanes.

Aquesta fotografia és una combinació de diferents imatges presses en diferentes hores, per tal de comprovar el enfosquiment del cel degut a la tempesta de sorra.

tempesta-de-sorra.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

2 comentaris

La nana que s’enpassa tot el que explota.

Perquè les supernoves tipus Ia són tan extremadament lluminoses i semblants unes de les altres ?. Aquests esdeveniments que s’han utilitzat com a referència cosmològica per determinar l’expansió del Univers.

Tot i que el coneixent de la natura d’aquestes explosives estrelles és prou ampli , encara que queden moltes preguntes per respondre.

Els models més ampliament  acceptats de supernoves tipus Ia, és la d’una pre-explosió d’una estrella nana blanca orbitant al voltant d’una altre . A causa d’aquesta interacció i l’atracció prodüida per l’objecte més compacte, l’estrella companya va perden massa continuament, alimentant la nana blanca. Quan la nana blanca excedeix el seu valor crític, explota.

Un equip d’astrònoms ha estudiat amb detall SN 2006X, una supernova del tipus Ia, una estrella situada a uns 70 milions d’anys llum de  nosaltres, dins  de  la  galàxia  espiral  M-100.

Les observacions efectuades amb el Ultraviolet and Visual Echelle Spectrograph (UVES), instal·lat en el telescopi de l’ESO de 8,2 metres de diàmetre; també amb el telescopi Keck de Hawaii, el radio-telescopi NRAO del Very Array, i finalment les imatges òptiques del Telescopi Espacial Hubble.

Segons comenta en Ferdinando Patat, autor d’aquest treball “Cap supernova del tipus Ia, s’havia observat fins ara amb aquest nivell de detall i durant tan de temps (més de quatre mesos).

Els descobriments més interessants fan referència a l’absorció del material que ha expulsat l’estrella companya. Els canvis de material interestel·lar no s’havien observat mai fins ara i demostren els efectes que pot tenir una explosió d’una supernova, sobre la seva regió més propera.

Els astrònoms dedueixen l’existència d’unes quantes “closques gasoses”, que son en realitat material expulsat pel vent estel·lar de l’estrella gegant.

“El material que hem descobert, és probablement una sèrie de closques que tenen un radi aproximadat de 0,05 anys llum, aproximadament 3.000 vegades la distància entre la Terra i el Sol”, ens comenta Patat, el qual segueix comentant que, “El material s’està movent amb unba velocitat d’uns 50 quilòmetres per segon, indican d’aquesta manera que el material s’hauria expulsat 50 anys abans de la mateixa explosió”.

sn-2006x.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Saturn, ja te 60 satèl·lits.

Aquesta setmana s’ha donat a conèixer el descobriment del satèl·lit número 60 del planeta Saturn. Aquesta nova lluna, s’uneix a la llarga collita de satèl·lits que han descobert els investigadors de la missió Cassini de la NASA.

Aquest nou satèl·lit apareixia en un primer moment com un punt dèbil en una sèrie d’imatges capturades per la Cassini el passat 30 de maig. Els descobridors, son membres de la Queen Mary University de Londres, el varen observar després de comprovar gran quantitat d’imatges de la sonda Cassini.

Aquest nou objecte d’aquesta nombrosa família de Saturn, te unes dimensions molt petites, només 2 quilòmetres d’amplada, està format principalment per roca i gel, i ha estat localitzat entre les òrbites de Methone i Pallene.

Si polseu aquesta animació, podreu observar que l’òrbita d’aquest petit satèl·lit està en ressonància amb un altre satèl·lit, Mimes. Aquest nou satèl·lit identificat provisionalment com S/2007 S4 està localitzat dins del requadre vermell. També podem observar tènuement l’anell G, així com els satèl·lits Calypso i Thetys.

sat60.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Astrònoms troben un disc de material molt el·líptic al voltant d’una estrella jove.

Podem observar un anell de pols i “runa estel·lar” nolt irregular, al voltant de la jove estrella HD 15115. El disc vist de costat des del Telescopi Espacial Hubble, que ens mostra una línia densa de color blau que s’estén a esquerra i dreta des de l’estrella,  amb una regió amb més densitat precisament a la part superior del mateix disc.

Els astrònoms pensen que les estructures en formes d’agulles que surten del mateix disc, son partícules de pols, que com a conseqüència d’una òrbita altament el·líptica envolten l’estrella.

La desproporció del disc pot haver estat provocada, perquè els planetes recullin part d’aquesta runa, o per la gravetat d’alguna estrella pròxima.

La màscara per ocultar part de la llum, ha servit a la càmera avançada del Hubble per observar el disc fosc de material. La imatge es va capturar el passat 17 de juliol de 2006, i que s’han completat amb observacions del 2006 i 2007 des de l’Observatori Keck de Hawaii.

 hubble.jpg

Per més informació, polseu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »