Arxiu per Juny, 2007
A l’oest Saturn i Venus, a l’est la Lluna.
Aquesta nit tenim una de les últimes oportunitats de poder trobar el planeta Saturn sense dificultats, i poder observar els seus anells i els principals satèl·lits, com Tità el més brillant.
Al capvespre a partir de les 10 de la nit en direcció oest, podrem observar Saturn com una estrella vermellosa per sobre del planeta Venus, l’astre més brillant d’aquella regió, només a 45′ de distància aparent (aproximadament una vegada i mitja el diàmetre de la Lluna).
Si disposem d’uns prismàtics o millor un petit telescopi observarem alhora els dos planetes. Una bona ocasió per fotografiar-los, podem intentar-ho també amb un teleobjectiu.
Just aquesta hora, podrem observar per l’altre costa de la volta celeste, es a dir per l’est la sortida de la Lluna, que avui precisament és troba en fase de Lluna Plena.
Imatge Starry Night Pro.
1 comentariEls científics reflexionen sobre l’existència de plantes en altres planetes.
Quan pensem en vida extrasolar que sigui semblant a la vida terrestre, la primera tendència és imaginar-se criatures estranyes com Jar Jar Binks, Chewbacca de la Guerra de les Galàxies, o d’altres no menys curiosos com Vulcan, o el capita Spock, membres de la famosa nau Star Trek.
Els científics estan buscant pistes de possible vida en planetes extrasolars, a través de les mostres dels análisis espectrals que ens arriben. Una de les possibles hipòtesis indiquen que les plantes podrien ser de colors negres, segons comenten els científics Robert Blankenship i Lucille P. Markey, professors de la Universitat de Washington (Estats Units), encara que això dependrà de la mida i intensitat de l’estrella que il·lumini el planeta i de la química atmosfèrica del mateix planeta.
Les plantes a la Terra són de color verd a causa de la clorofil·la, degut a la transformació de la llum solar que enriqueix el seu metabolisme. Per aquest motiu les nostres plantes no són completament eficaces, i malgasten una petita part d’aquesta llum.
“Uma molècula negra seria ideal per l’absorció de tota la llum” comenta Blankenship, segueix dient “podria haver un altre sistema que és desenvolupes en un altre planeta extrasolar on les plantes no són completament negres, si l’espectre de la llum que està disponible per els organismes és diferent a la llum que disposa la vida a la terra…., llavors les plantes tindrien un tipus diferent de pigments ajustats per absorbir aquelles longituds d’ona disponibles en aquests mons”.
Blankenship és coautor de diferents estudis de la NASA, publicats entre d’altres a Astrobiology, ell i d’altres col·legues del Jet Propulsion Laboratory, suggereixen que la clau per l’existència de la vida, és la presència entre d’altres de vapor d’aigua, diòxid d’oxigen o carboni. Uns bons aliats per la presència d’aquesta vida, seria la combinació de metà i oxigen junts.
Així doncs les plantes en planetes extrasolars que s’assemblen a la Terra podrien ser tan negres com aquestes albergínies. Els científics que estudien la possibilitat de vida, en relació a la fotosíntesi, va en relació a la mida i intensitat d l’estrella que il·lumina el planeta i de la mateixa composició química de la seva atmosfera.
Per més informació, polseu aquest enllaç. , i també la noticia d’aquesta web publicada el dia 16 d’abril de 2007.
1 comentariLes estrelles joves del Petit Núvol de Magallaes.
Aquesta imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble, ens mostra una de les regions on la formació d’estrelles és més dinàmica i amb el detall que comporta a més, el fet de que està relativament a prop de nosaltres, tan sols 210.000 anys llum. És tracta del Petit Núvol de Magallaes (SMC), una galàxia satèl·lit de la nostra Via Làctia. En el centre de la regió podem observar el cúmul obert d’estrelles anomenat NGC 346.
La corrent de radiació que surt de les estrelles calentes d’aquest grup, genera unes àrees arquejades més denses de gas i pols. La franja fosca de la nebulosa, és especialment interessant ja que conté uns petits cúmuls de pols.
Les emissions energètiques i de radiació que surten de les estrelles joves i calentes, estan erosionant les regions exteriors d’aquest dens núvol de gas i pols, on s’estan formant actualment estrelles. Aquesta regió és també coneguda com a N66.
El Gran i el Petit Núvol de Magallaes, són dues galàxies difuses irregulars visibles a ull nu des de l’hemisferi sud. Són dues galàxies satèl·lit de la nostra Via Làctia. El Hubble en multitud de fotografies ha resolt detalls importants d’aquestes galàxies veïnes, que serveixen de laboratori per la seva proximitat de com pot evolucionar la nostra galàxia.
El nom d’aquestes galàxies prové del navegant portugués Ferran Magallaes (1480-1521) conegut com la persona en encapçalar la primera expedició marítima al voltant de la Terra.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariEl Telescopi Swift descobreix dues supernoves en una galàxia.
L’explosió d’una supernova, és un esdeveniment que sol ocórrer una vegada cada 25-100 anys en una mateixa galàxia. Per aquest motiu, ens arriba la sorpresa quan el satèl·lit Swift de la NASA, ha descobert dues supernoves en una mateixa galàxia en una diferència de tan sols 16 dies.
Fins ara els astrònoms no havien vist mai cap supernova en la galàxia MCG +05-43-16, situada a 380 milions d’anys llum de la Terra, i ara de cop i volta n’han descobert dues amb les següents referències, SN2007ck i SN2007co.
Cal tenir present, que les dues són d’origen i tipologia diferent. La primera SN2007ck és una supernova del Tipus II, una estrella amb varies vegades la massa del Sol. Degut a una pèrdua considerable de combustible, és col·lapsa catastròficament. D’aquesta manera pot crear una estrella de neutrons, o un forat negre.
La segona supernova, la SN2007ck és del Tipus I. Aquestes estrelles acostumen a ser nanes blanques que subsisteixen gràcies a una altre “estrella-companya” o sistema binari. En fallar el material de l’estrella satèl·lit, la nana blanca esclata en una explosió massiva.
Aquest descobriment, és una coincidència complerta, ja que els dos esdeveniments estan separats dins de la galàxia per milers d’anys llum, i tan sols nosaltres des de la llunyania podem observar-les alhora.
La fotografia és una combinació d’imatges vermelles, verdes i blaves fetes el 9 i 12 de juny de 2007, pel Telescopi Òptic/Ultraviolat Swift de la NASA, que està especialment dissenyat per estudiar aquests tipus d’explosions.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariFamilia d’estrelles.
Els sensors de radiació ultraviolada del Galaxy Evolution Explorer, han observat les estrelles del cúmul globular anomenat NGC 362, situat a la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia. De fet aquest cúmul estel·lar també està a prop, de la galàxia que tenim més propera: el Petit Núvol de Magallaes (SMC).
“Aquesta imatge és molt interessant perquè permet l’estudi de les fases finals del cúmul NGC 362, així com la història de la formació de les estrelles en el SMC”, comenta el Dr. Ricardo Schiavon de la Universitat de Virginia, Estats Units.
Els cúmuls globulars, són estructures esfèriques que contenen milers d’estrelles velles, en totes les galàxies de l’univers. Les estrelles de NGC 362, que està situat a 30.000 anys llum de nosaltres, les podem distingir com una densa concentració de color groguenc, envoltades per una zona blanquinosa-groguenca. La regió més blanquinosa, és de fet el nucli d’aquest cúmul, on les estrelles estan tan juntes que ni el mateix Galaxy Evolution Explorer, no les pot resoldes individualment.
Les estrelles blaves que envolten el nucli s’anomenen estrelles “de la branca horitzonal extrema”. Aquestes estrelles solen ser molt semblants al nostre Sol, tot i que s’estan acostant al final de la seva vida. Tenen temperatures molt altes, aproximadament quatre vegades més que el Sol (25.000º Kelvin, o 45.500º Fahrenheit).
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariEl Paranal augmenta la seva nitidesa.
Amb la missió de corregir les imatges borroses per la presència de l’atmosfera terrestre, els astrònoms utilitzen la Òptica Adaptativa. Aquesta tècnica requereix una estrella de referència brillant, ubicada a prop de l’objecte observat, la qual cosa limita a vegades aquest tipus d’observacions. Per superar aquest obstacle, els astrònoms del Paranal, disposen d’un potent làser que genera una estrella artificial, quan i on ho desitgin.
Dos dels instruments científics d’Òptica Adaptativa al Observatori Paranal: NACO i SINFONI ja van ser modificats per funcionar amb l’Estrella Guia Làser i hores d’ara ja han començat a mostrar els primers estudis a través dels nítids ulls de l’òptica adaptativa.
“Els excepcionals resultats obtinguts no haurien sigut possible amb les estrelles guia naturals, el que realça l’avantatge d’utilitzar l’Estrella Guia Làser amb instrumentes d’òptica adaptativa” va asegurar Norbert Hubin, responsable del grup d’òptica adaptativa de l’ESO.
La imatge que observem correspon a la galàxia NGC 4945 obtinguda amb el instrument NACO i l’Estrella Guia Làser. Amagat dins del cor d’aquesta galàxia és troba un forat negre supermassiu, invisible en longituds d’ona en la radiació visible i infraroja, però un dels objectes més brillants de l’univers proper en la categoria de raigs X. Les noves observacions amb l’Estrella Guia Làser i el NACO van revelar una multitud d’estrelles individuals dins de la gran àrea central. Incús va ser possible mesurar la magnitud de les estrelles més brillants, possiblement estrelles supergegants vermelles, que haurien nascut fa uns 10 milions d’anys. Més a prop del nucli, és va observar que les estrelles s’aprupen en cúmuls cada vegada més compactes. La gran lluminositat d’alguns cúmuls suggereix que hi ha entre 10 i 100 estrelles supergegants en cadascun d’aquests.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariEstudis de la NASA, donen suport a la presència primitiva d’oceans a Mart.
Astrobiòlegs de la Universitat de Berkley a Califòrnia, han trobat més evidències de grans oceans d’aigua líquida al primitiu planeta Mart.
Un dels accidents superficials més evident a Mart, és una amplia planura que envolta al pol nord, que s’assembla a una conca oceànica coberta per sediments amb estructures amb forma de línies costaneres. Ara bé, aquests límits de costa, no estan al mateix nivell arreu, un punt que s’argumenta en contra a la presència d’un oceà en aquesta regió. El nou estudi mostra que les ondulacions presents poden ser explicades per el moviment de l’eix de rotació de Mart i en conseqüència dels seus pols, d’aquesta manera hauria pogut existir antigament un oceà en aquesta zona.
“Aquest treball suposa una forta proba a la idea que van haver grans masses d’aigua permanents a la superfície marciana”, comenta en Carl Pilcher, director del Institut d’Astrobiologia de la NASA, “interpretar aquesta topografia com hereva d’un antic oceà boreal pot tenir un gran impacte en l’exploració actual i futura de Mart”.
“Quan l’eix de rotació és mou amb relació a la superfície, aquest és deforma i el procés afecta directament a la línia costanera” comenta en Michael Manga, coautor del estudi i professor de Ciència Terrestre i Planetària de la Universitat de Berkley. “Els planetes com la Terra o Mart que tenen una escorça exterior elàstica (la litosfera), succeix que la superfície sòlida és deforma de manera diferent com ho fa la superfície del mar, distorsionant la topografia”.
Els responsables de l’estudi, han calculat que Mart una desviació de 50º respecte al pol actual, hauria sigut suficient com per alterar la línia costanera. Si un flux d’aigua hagués format un oceà en el pol nord de Mart, fa uns 3.000 milions d’anys, la seva massa hauria pogut desplaçar el pol uns 50º cap al sud. Després que aquesta aigua hagués desaparegut, el pol hauria tornat a la seva posició original.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariLes imatges del Hubble, ajudaran a la sonda Dawn a l’arribada a Vesta i Ceres.
Aquestes dues imatges capturades amb el Telescopi Espacial Hubble, ens mostren a Vesta i Ceres, dos dels asteroides més massius del gran cinturó d’aquestes grans roques, que envolta al Sol entre les òrbites dels planetes Mart i Júpiter. Aquestes imatges estan ajudant als astrònoms a planificar la visita a aquests asteroides de la sonda Dawn de la NASA, que serà llançada a l’espai el proper dia 7 de juliol.
El viatge al voltant del cinturó d’asteroides està previst que tingui una durada de quatre anys. El 2011 arribarà a Vesta i el 2015 a Ceres, serà la primera sonda en visitar més d’un asteroide en una missió, dels 100.000 asteroides que com a mínim orbiten en aquesta zona del Sistema Solar.
La sonda Dawn, també serà la primera en visitar un planeta nan, Ceres ja que és que complint les característiques dels planetes nans, és troba més a prop del Sol.
Per recollir informació sobre aquests objectes, els astrònoms han utilitzat la Wide Field Planetary Camera 2 del Hubble, i d’aquesta manera recollir els màxims detalls. Les imatges de Vesta van ser preses els dies 14 i 16 de maig de 2007, on s’aprecia una regió dominada per un enorme cràter meteòric format fa milions d’anys. Aquest cràter és d’uns 456 quilòmetres de diàmetre, cal tenir present que Vesta te unes dimensions d’uns 530 quilòmetres de diàmetre. Si la Terra tingués aquest cràter, ompliria tota la conca oceànica del Pacífic.
Els astrònoms han combinat imatges de Vesta en dos colors per estudiar les variacions dels minerals i la seva proporció de ferro.
Amb l’arribada del Dawn, augmentarà significativament el coneixement d’aquests objectes, tan en la seva composició superficial, com en la seva estructura interior.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentari
La Ferradura Còsmica, un anell d’Einstein gairebé complert.
Si el que volem és observar els objectes més allunyats de l’univers, segurament que un telescopi convencional no ens servirà. Necessitarem aprofitar l’ajut d’una galàxia massiva per augmentar la llum, com si és tractés d’una lent gravitacional.
Un equip d’astrònoms europeus han trobat una d’aquestes lents, en concret un objecte anomenat lent d’Einstein, on la lent i la galàxia tenen la mateixa grandària aparentment. A causa d’aquesta forma única, s’anomena aquesta lent com a la Ferradura Còsmica.
La descoberta va ser feta per una dotzena d’astrònoms de diferents universitats europees, des d’Anglaterra fins a Rússia. L’article publicat al Astrophysics Journal, s’anomena “Discovery of Einstein Rind around a Giant Luminous Red Galaxy”.
Dins d’una amplia recerca d’objectes celestes a través del Sloan Digital Sky Survey, una complerta xarxa de telescopis robòtics, han catalogat un 25% del cel, amb uns 100 milions d’objectes. Així doncs, és lògic que els astrònoms facin descobriments, alguns tan interessants com la Ferradura Còsmica.
Una vegada detectat aquest objecte, s’ha fet un seguiment amb el telescopi Isaac Newton de 2,5 metres de diàmetre de La Palma (Espanya), així com també amb el telescopi BTA de 6 metres de Rússia. Això ha donat una imatge detallada, així com una informació espectral per determinar els seus components químics.
Si observem la imatge, veurem una galàxia esfèrica vermella envoltada gairebé per un anell blau. En realitat és una galàxia relativament pròxima situada a 4.600 milions d’anys llum de nosaltres, mentre que la galàxia més distant ho està a 10.900 milions d’anys llum.
La casualitat fa que la falàxia distant, la lent gravitatòria i la Terra estiguin situats en línia recta. La lent és una galàxia vermella extremadament massiva, ja que conté aproximadament uns 5 bilions de masses solars, cal tenir present per poder comparar que la nostra galàxia, la Via Làctia te una massa equivalent a 580.000 milions de masses solars.
Encara que el més interessant no és la lent gravitatòria, si no la galàxia que hi ha darrera. Una galàxia situada a 10.900 milions d’anys llum, és a dir formada quan l’univers tenia menys de 3.000 milions d’anys.
Aquesta descoberta pot donar proves, de com era aquell univers primigeni, en concret de les seves primeres estrelles.
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentariUna galàxia que brilla sense estrelles.
Un equip internacional d’astrònoms te l’evidència que una “galàxia fosca” descoberta recentment, és de fet un objecte de la grandària d’una galàxia, però constituïda integrament per matèria fosca. L’objecte en qüestió s’anomena VIRGOHI21, que ja va ser observada l’any 200, però fins ara que s’ha donat a coneixer l’estudi ” 21-cm synthesis observations of Virgo HI21- a possible dark galaxy in the Virgo Cluster” , els investigadors no han pogut donar una explicació prou convincent a aquesta misteriosa galàxia.
Per realitzar aquest estudi d’alta resolució ha calgut la participació del Weterbork Synthesis Radio Telescope (WSRT), per poder concretar les quantitats de hidrogen neutre. Així com també les observacions amb els Telescopi Espacial Hubble, per tal de detectar la presència d’estrelles.
Inicialment els astrònoms van sospitar l’existència d’una galàxia invisible quan al observar la NGC 4254, semblava tenir algun tipus de col·lisió còsmica, però el company no apareixia per enlloc, l’objecte misteriós és calculava que tindria uns 100 mil milions de masses solars.
Després d’una recerca detallada és va trobar aquest objecte anomenat VIRGOHI21, situat a 50 milions d’anys llum de la Terra. Tindria que ser una galàxia normal, observable amb qualsevol telescopi amateur, però en aquest lloc no hi havia res, inclús amb el Hubble no apareixia cap estrella.
Tan sols és visible amb radiotelescopis, els quals poden detectar les radio-emissions de gas de hidrogen neutre situats dins del núvol.
És possible que VIRGOHI21 hagi estat sempre així, formada per matèria fosca primigènia originada després del Big Bang, potser VIRGOHI21 siguin les restes de col·lisions de cúmuls galàctics.
La resposta a aquest tipus de galàxies fosques, podrà tenir resposta en quan el radiotelescopi de 305 metres de Arecibo a Puerto Rico, aconsegueixi més proves d’altres galàxies com aquestes, dins del programa de recerca Arecibo Enviroment Survey (AGES).
Per més informació, pulseu aquest enllaç.
1 comentari