WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 17:36:55' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Maig, 2007

La supernova SN 2006gy.

L’observatori de Raigs X Chandra de la NASA, podria haver observat un nou tipus de supernova, o potser només una supernova inusualment brillant. En qualsevol cas, l’explosió de SN 2006gy sembla ser la més brillant de les observades fins ara, amb una brillantor 100 vegades superior a una explosió típica.

L’equip que va descobrir la SN 2006gy, creu que la massa original d’aquesta estrella, era unes 150 vegades superior al nostre Sol; aquestes masses només les disposen les estrelles que és varen formar després del Big Bang.

Les observacions del Chandra, en ajudat a distingir aquesta supernova com les restes d’una estrella massiva, i no del tipus 1A associades a les explosions de les nanes blanques.

L’explosió d’una supernova, ocorre quan una estrella massiva consumeix el seu combustible, perd la pressió exterior i és col·lapsa cap endins, sota la seva pròpia gravetat. Però en el cas de la SN 2006gy, el procés sembla ser diferent. El nucli de l’estrella precursora, al tenir tanta massa hauria produït gran quantitat de raigs gamma. L’energia d’aquesta radiació, és converteix en partícules i parells d’antipartícules, i uns restes d’energia. Sense aquesta energia, l’estrella és col·lapsa per la seva pròpia gravetat, explosionant com a supernova.

Tot i que SN 2006gy, és la supernova més brillant de les que hem estudiat, cal tenir present que ho fa dins de la galàxia NGC 1260, que està situada a uns 240 milions d’anys llum de la Via Làctia, i que per aquest motiu ens cal un potent telescopi per poder-la observar.

Per trobar una estrella de semblants característiques, tindrien que compar-la amb Eta Carinae, una estrella massiva situadaa només 7500 anys llum de nosaltres. El dia que exploti aquesta estrella, de segur que no ens caldrà cap telescopi per observar-la.

sn-2006gy.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Mercuri, disposa d’un nucli tou.

Un equip d’astrònoms ha descobert que el planeta Mercuri te un petit nucli fos, de la mateixa manera que el te el nostre planeta. El descobriment és va fer gràcies a la col·laboració de tres radiotelescopis situats a la Terra, i que van estudiar les ones de radio enviades i retornades al planeta més petit del Sistema Solar.

Abans d’aquesta investigació, els científics no és posaven gaire d’acord alhora d’explicar l’estructura interior d’aquest planeta. La majoria de models situaven un nucli ric en ferro, però no és coneixia ben bé la seva temperatura. És aquesta recerca, és va detectar quantitats de sofre i d’altres elements químics, que és podien haver barrejat quan el planeta encara estava en fase formació, i encara no s’havia solidificat del tot.

Per aquest estudi, els astrònoms van enviar una sèrie d’ones de radio a la superfície de Mercuri i tot seguit van analitzar la seva resposta en arribar el rebot a la Terra. Els tres radiotelescopis utiltzats, van ser: l’Observatori d’Arecibo a Puerto Rico, el radiotelescopi de Green Bank, i l’antena de la NASA/JPL de 70 metres de Goldstone a Califòrnia.

Les senyals rebudes, van indicar un ressò amb més intensitat del que s’esperava per un planeta amb un nucli sòlid, però que s’ajustava més a un nucli amb estat “liquid” o de magma.

mercuri.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

El gel de Mart, està a diversa profunditat.

La sonda de la NASA Mars Odyssey, ha realitzat una anàlisi detallada dels dipòsits de gel d’aigua que hi ha sota de la superfície de Mart, i ha observat una gran variabilitat de profunditat per tal de trobar-lo.

En altres paraules, quan aterrin els futurs vehicles espacials a la superfície de Mart, i els calgui trobar aquest gel, s’adonaran que en alguns llocs el trobaran de seguida i en altres els caldrà de foradar més del previst.

La Mars Odyssey disposa entre altres instruments, de la Thermal Emission Imaging System, aquesta càmera pot detectar subtils canvis de temperatura en la superfície marciana. Les regions que tenen gel a la vora de la superfície retenen el calor, en diferència de les regions on l’estrat de gel és més profund. Per aquest motiu els científics en construït un mapa on representen la profunditat del gel.

En alguns casos, el gel només està a uns centímetres per sota de la superfície, mentre que en altres podria estar situar a varis metres de profunditat.

Futures missions, com la Phoenix Mars Lander, portaran instruments per localitzar aquestes capes de gel i situar-les en un mapa més detallat.

En aquesta imatge, podem observar que els colors ens indiquen la fondària on és troba el gel d’aigua. Els colors blavosos ens assenyalen que estan arran de superfície, mentre que els vermells ens mostren que estan a certa profunditat.

gel-a-mart.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

 

1 comentari

Múltiples generacions d’estrelles en un cúmul globular.

Els astrònoms han cregut durant molt de temps que les estrelles que formen part d’un cúmul globular, s’havien de formar a partir d’un únic núvol de pols i gas. Així doncs, totes les estrelles d’aquesta gran família haurien de tenir aproximadament la mateixa edat. Ara bé, les noves observacions del Telescopi Espacial Hubble, ens indiquen que això no és sempre d’aquesta manera. En el cas del cúmul globular NGC 2808, hi conviuen tres períodes clarament diferentciats en la formació de les estrelles.

Els cúmuls globulars, són uns dels “objectes” més anctics de l’Univers, formant-se poc després que les mateixes galàxies agafessin forma. Aquestes estructures, són famílies amb centenars de milers d’estrelles, que és mantenen unides per la gravetat mútua. La visió tradicional d’aquests cúmuls, és que es formen i evolucionen junts de manera gradual.

Les últimes observacions del Hubble, ens mostren clarament que hi ha tres poblacions d’estrelles en el cúmul globular NGC 2808. Totes les estrelles és varen formar amb una diferència d’uns 200 milions d’anys, unes de les altres. Cada generació conté una combinació de diferents productes químics, amb quantitats creixents d’heli.

Una teoria indica que podria haver hagut una aportació de gas d’altres regions fora de la própia nebulosa del cúmul globular. Aquesta aportació s’hauria format amb el material de supernoves, barrejant els elements pesats d’altres estrelles, per crear estrelles addicionals. Una altre possibilitat, és que NGC 2808 no fos ben bé un cúmul globular pròpiament, si no una antiga galàxia nana desproveïda d’uina part important del seu material, capturat per la pròpia Via Làctia.

ngc-2808.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

 

1 comentari

Europa en quart creixent.

Encara que el principal objectiu de la sonda espacial New horizons, és el planeta Plutó, la NASA aprofita el viatge per recollir informació dels planetes que va trobant en el seu camí. Per aquest motiu durant el passat acostament a Júpiter, va recollir dotzenes de imatges del planeta i els seus satèl·lits i que en mesura, els responsables de la missió ens mostren composicions sorprenents.

El màxim apropament de la sonda a Júpiter, és va produir el passat dia 28 de febrer de 2007, a una distància de tan sols 2,3 milions de quilòmetres. Durant aquesta aproximació va fer més de 700 observacions, que les va emmagatzemar en 34 gigabytes, dels quals un 70% ja han arribat a la Terra.

El vehicle espacial ha fet molts descobriments, ha pogut resoldre com evolucionen les “petites taques vermelles” per sobre de l’alta atmosfera de Júpiter. També ha pogut observar els fins anells del planeta, així com els espectaculars volcans de Io.

La New Horizons és el vehicle espacial més ràpid enviat des de la Terra, cap un altre cos del Sistema Solar, sobretot amb l’ajut de la velocitat addicional que va proporcionar el encontre amb Júpiter.

En aquesta imatge podem observar per sobre del planeta Júpiter, el satèl·lit gelat Europa, que amb 3.138 quilòmetres de diàmetre, és el més petit dels satèl·lits que podem observar amb telescopi des de la Terra.

europa2.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Més informació en aquesta web, en les noticies publicades els dies: 20 gener 2007, 2 març 2007,   7 març 2007, 16 març 2007, 20 març 2007 , 8 abril 2007.

1 comentari

Nova visió de la galàxia del Barret.

La galàxia del Barret, coneguda també com M-104 és una de les galàxies més grans del cúmul de Virgo, situat a uns 28 milions d’anys llum de la Terra. Aquesta fotografia, és una combinació de diferents observatoris astronòmics: el Observatori de Raig X Chandra, el Telescopi Espacial Hubble i el Telescopi Espacial Infraroig Spitzer. La imatge principal ens mostra la composició dels tres telescopis, mentre que a la dreta hi estan per separat.

La imatge de Raig X Chandra (en color blau) ens mostra el gas calent de la galàxia, fonts d’alta radiació energètica, així com també podem observar objectes indivuduals que són quarsars situats darrera d’aquesta galàxia. Les observacions del Chandra ens mostren emissions de raigs X que s’estenen  uns 60.000 anys llum, des del centre galàctic (cal tenir present que la grandària d’aquesta galàxia és d’uns 50.000 anys llum).

Els científics pensen que aquest resplendor de raig X, pot ser el resultat del vent estel·lar de les explosions de les supernoves de la propia galàxia.

La imatge òptica del Hubble (en color verd) ens mostra parcialment la llum de les estrelles, bloquejades en part per la pols de la mateixa galàxia.

La franja de pols observada de front, la podem veure més brillant des del Spitzer amb una imatge infraroja, també és pot percebre la part més interna del bulb central de la galàxia.

m-1042.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç. També més informació, en la noticia publicada en aquesta web el dia 27 de març de 2007.

1 comentari

La Nebulosa de l’Àliga.

Semblant a una criatura alada d’un conte de fades, aquesta nebulosa de gas fred i pols proporciona prou material per crear multitud d’estrelles. La nebulosa de l’Àliga, te unes dimensions de prop de 9,5 anys llum, és a dir uns 85 bilions de quilòmetres, més o menys el doble de la distància del Sol a l’estrella més propera.

El responsable d’aquesta nebulosa, són els núvols de hidrogen que serveix d’incubadora gegant a les joves estrelles acabades de néixer. Per aquest motiu, un torrent de llum ultraviolada que sorgeix de les noves estrelles, s’encarrega d’erosionar aquesta nebulosa en forma de pilar.

Les estructures en formes de “dits” en el centre de la nebulosa, són regions estel·lars en formació. Aquestes regions poden semblar petites, però són aproximadament de la mateixa mida que el nostre Sistema Solar.

Les estrelles van creixen contínuament mentre s’alimenten del gas del núvol circumdant. Repentinament aturen el creixement quan la llum de la mateixa estrella allunya el gas i d’aquesta manera s’acaba el subministrament del “combustible”.

De fet la mateixa llum estel·lar també pot provocar la formació d’estrelles joves en altres regions de la “torre”. Els exemples els podem veure en les brillants estructures en forma de dit. Les estrelles estan escalfant el gas de la part superior de la torre i creant una ona de xoc, tal com podem apreciar en les zones de la part superior de la nebulosa.

Mentre el gas calent s’expandeix, provoca una pressió del gas fred i fosc. Aquesta intensa pressió comprimeix el gas, fent més fàcil que les estrelles és puguin formar.

La nebulosa de l’Àliga es coneguda com M-16, o també NGC 6611. La imatge va ser pressa el novembre del 2004, des de la càmera de recerca avançada del Telescopi Espacial Hubble, coincidint amb el 15é aniversari del seu llançament. Si voleu observar-la al complert pulseu aquí.

m-16.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.  També més informació, en la noticia d’aquesta web publicada el 20 de febrer de 2007.

1 comentari

La NOAA anuncià que el proper cicle de tempestes solars, començarà el proper mes de març.

El proper cicle d’onze anys de tempestes solars començarà probablement, el proper més de març amb un máxim situat l’any 2011, o a mitjans del 2012, és a dir un any més tard del previst. Aquesta previsió ha estat emesa per Space Environment Center de la NOAA, dins d’una coordinació internacional d’experts en física solar.

Aquest retard en el començament del Cicle Solar 24, preveu que el període d’ascens en la producció de taques sigui feble, de tal manera que hagin grans registres de tempestes solars.

Durant un període solar actiu, les erupcions violentes ocorren més sovint. Les protuberàncies solars, les explosions coronals, disparen gran quantitat de fotons energètics cap a la Terra, topant amb les capes de la ionosfera terrestre i que potencialment afecta a les xarxes de satèl·lits militars, de comunicació, els sitemes de posicionament global (GPS), e inclús poden afectar nocivament la salut dels astronautes.

La intensitat del cicle solar és mesura amb el nombre de taques que podem observar en la fotosfera solar. Aquestes taques son regions d’alta activitat magnètica. El registre d’aquestes taques, ens pot indicar la quantitat e intensitat de les futures tempestes solars.

En la previsió emesa el dimecres passat, pronostica la possibilitat d’un cicle intens amb la presencia d’unes 140 taques, amb un marge d’error de 20 més o menys, amb el màxim al voltant d’octubre de 2011. Una altre previsió indica un cicle moderadament dèbil amb una quantitat de 90 taques, amb el marge d’error de 10 més o menys, amb un màxim situat l’agost del 2012. Cal tenir present que un cicle normal genera de 75 a 155 taques.

De fet la disminució del nombre de taques del últim cicle, el 23 ha modificat a la baixa la previsió del Cicle 24.

solar-cycle.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Llunes a la nit.

Podem observar el resplendor de la llum solar, que fa visible la dèbil banda del anell E del planeta Saturn, mentre que en un primer pla hi trobem dues petites llunes d’aquest mateix planeta.

Enceladus de 505 quilòmetres i Tethys de 1071 quilòmetres, els  podem contemplar junts en la mateixa imatge, donant la sensació d’estar a prop l’un de l’altre,  quan en realitat hi havia una distància   de 260.000 quilòmetres (penseu que la distància de la Terra a la Lluna, és uns 380.000 quilòmetres). Enceladus  és facil d’identificar pel plomall brillant de gel que fa erupció des del seu pol sud.

Encara que aquesta perspectiva veiem els costats nocturs de les llunes, el Sol no és l’única font d’il·luminació . Tethis està en una fase més plena respecte a Saturn i així el “seu costat nocturn” s’il·lumina més plenament que el seu company Enceladus.

La imatge és va capturar en llum visible amb la càmera d’angle estret de la sonda Cassini el dia 6 de juny de 2006, des de una distància de 3,9 milions de quilòmetres d’Enceladus i 4,2 milions de quilòmetres de Tethys.

enceladus-tethys.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç. Més informació d’aquests satèl·lits en aquesta web, els dies 15 de febrer de 2007, i el 26 de març de 2007.

 

 

 

1 comentari

Estrella massiva s’infla i després explota.

El 20 d’octubre de 2004, l’astrònom amateur japonès Koichi Itagaki va observar una explosió d’una estrella tant brillant que és va confondre inicialment amb una supernova. L’estrella però va sobreviure dos anys, fins que el 11 d’octubre de 2006, astrònoms amateurs i professionals varen presenciar com l’estrella s’inflava i esmicolava convertint-se en la supernova SN 2006jc.

El grup de recerca dirigit per Stefan Immler del Goddard Space Flight Center de la NASA, amb les observacions del Observatori de Raigs X Chandra han pogut mesurar la quantitat de gas de l’explosió del 2004, equivalent a 0,01 masses solars, aproximadament el pes de 10 vegades el planeta Júpiter.

Segons Immler “L’aspecte interessant de les nostres observacions de SN 2006jc, és que les mesures preses en diferents parts de l’espectre electromagnètic, des del òptic fins al raig X condueixen a les mateixes conclusions”.

Això ha esta una gran sorpresa, ja que obre les portes per entendre com és moren algunes classes d’estrelles.

Totes les observacions suggerien que l’ona de xoc de l’explosió de la supernova arribaria en només unes setmanes a la “closca” del material expulsat dos anys abans. El gas escalfat a milions de graus ejectat per la supernova, va interaccionar produint gran quantitat de raigs X. El satèl·lit Swift va col·laborar amb la recerca i va continuar observant el increment de raigs X durant 100 dies, el període més llarg observat fins ara.

La supernova SN 2006jc va tenir lloc dins de la galàxia UGC 4904 situada a 77 milions d’anys llum de la Terra, en la constel·lació del Linx. La supernova, és una estranya variant del tipus Ib.

sn2006jc_uvot.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »