Us mostrem una nova imatge d’una regió de la nostra galàxia on neixen estrlles, concretament de la nebulosa d’Orió també coneguda com M-42, situada dins de la constel.·lació del mateix nom, visible al hemisferi nord durant les nits de tardor i hivern.

Els astrònoms sospiten que les ones de xoc d’una explosió d’una estrella massiva, succeïda fa uns 3 milions d’anys poden haver iniciat els processos d’aquests naixements.

Aquesta regió fotografiada pel Telescopi Infraroig Spitzer, s’anomena Barbard 30. Està situada a uns 1.300 anys llum de nosaltres, just al nord de l’estrella Lambda Orionis.

“Quan varem decidir estudiar aquesta regió, no era gaire coneguda, malgrat el fet que és troba en una regió interessant. El nostre propòsit era fer un estudi complert de les diferents propietats d’aquesta regió”, comentava el Dr. David Barrado Navascués del Laboratorio de Astrofísica Espacial y Física Funamental de Madrid (Espanya), encarregat de les observacions del Spitzer.

Ara sabem, gràcies al Sptizer que hi ha una gran població d’estrelles de baixa massa i nanes marrons (estrelles frustades).

Un núvol còsmic normalment fosc i obscur, és torna brillant i clar en una imatge infraroja del Spitzer. Les molècules orgàniques anomenades, hidrocarburs aromàtiques policíclics (PAHs) és poden veure en coloració verdosa. Aquestes molècules és formen en qualsevol moment i estan basades en el carboni. A la Terra, les podem trobar des de el tub d’escapament d’un automòbil, als motors d’un avió. També cobreixen amb les seves restes,  les carns rostides les reixetes d’una graella.

Els tons de color taronja-vermellós,  observats en el núvol son les partícules de pols escalfades per les mateixes estrelles. Els punts més vermells, són estrelles molt joves incrustades dins de la nebulosa de gas i pols còsmica. Les zones amb color blau fosc, corresponen a estrelles de fons de la nostra galàxia.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

La nit del dimarts 22 de maig, la Lluna ocultarà al planeta Saturn a partir de les 21 hores 39 minuts. Podrem observar com el planeta s’amaga per la part il·liminada de la Lluna, donant la sensació que desapareix de cop. En uns 60 segons el planeta s’amagarà completament. Ho farà per la part fosca de la lluna i sortirà per la regió il·luminada a partir de les 22 hores 24 minuts. Degut que reapareixerà per aquesta regió, el planeta no presentarà la mateixa nitidesa que en la ocultació.

És una bona manera de poder enregistrar aquesta curiosa ocultació planetària, així com dels seus satèl·lits. Proveu amb qualsevol instrument encara que sigui un petit telescopi o prismàtics, i apliqueu una càmera digital o millor una web cam. A més aquesta ocultació és amb una horari “normal”.

Imatge Univers quark.

Certament que dia a dia, els astrònoms tenen més dificultats per poder interpretar la gran quantiat d’informació que ens arriba de multitud de telescopis i satèl·lits situats a l’espai. En relació als planetes extrasolars, s’en  troben alguns de la grandària de Júpiter, que giren al voltant de la seva estrella en poques hores.

Anomenats “Júpiters calents”,  reben aquest qualificatiu degut a la proximitat a la seva estrella de referència. Són planetes massius , molt calents i amb una òrbita al voltant del seu sol, en aquest cas de tan sols 31 hores.

 Aquest descobriment planetari és el resultat de moltes observacions de diferents observatoris de tot el món. La descoberta comença quan uns astrònoms mesuraven les dades de l’estrella GSC 03089-00929, una nana del tipus G, amb una massa propera al 90% del Sol. Utilitzaven els instrumentes del Servei Transatlàntic d’Exoplanetes (TrES).

Una vegada localitzada l’estrella, diferents observatoris entre ells, la Xarxa Automatitzada Hongaresa, l’Observatori Submil·límetric Fred Whipple de Mauna Kea, així com altres observatoris d’arreu del món van prendre les dades necessàries per poder determinar, que aquest planeta te una massa aproximadament de 1,92 vegades la del planeta Júpiter, que gira al voltant de la seva estrella a 0,0226 unitats astronòmiques (U.A. distància Terra-Sol), és a dir en tan sols 31 hores.

Encara que de fet el record actual, el té el planeta OGLE-TR-56b que òrbita al voltant de la seva estrella en 29 hores.

Aquesta rotació tan ràpida planteja molts interrogants. Com pot mantenir el planeta la seva densa capa atmosfèrica, amb la extraordinària velocitat de translació, elevades temperatures que ha de suportar i la elevada gravetat de l’estrella que el manté unit al seu voltant ?.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Un equip d’astrònoms utilitzant el Telescopi Espacial Hubble, han trobat una evidència de l’existència de la matèria fosca, present en forma d’una anell gegantí al voltant d’un grup de galàxies.

Aquesta descoberta, que és el primer registre observat de la distribució de la matèria fosca, serà publicat amb tot detalls en l’edició del mes de juny del Astrophysical Journal.

Aquesta regió galàctica s’anomena ZwCI0024+1652, està localitzada a uns 5.000 milions d’anys llum de nosaltres. L’anell de matèria fosca fa uns 2,6 milions d’anys llum de diàmetre i és va observar inesperadament mentre és buscava algun rastre d’aquest material en altres indrets d’aquesta mateixa regió.

Els astrònoms ja fa temps sospiten que hi ha una matèria invisible que manté units gravitacionalment les regions extenses de galàxies, encara que de fet mai s’ha observat la partícula elemental responsable d’aquesta matèria.

“Aquesta és la primera vegada que hem detectat matèria fosca, en una estructura única on resideixen gas i galàxies” comentava en James Lee del Johns Hopkins University.

Durant l’anàlisi de la informació de la matèria fosca, el que han observat és la llum dels objectes massius d’aquesta regió és distorsiona, com les ones en una bassa d’aigua. Tenim la gran sort, que aquesta col·lisió és produeix entre galàxies i la Terra en una visió directa i recta.

Aquest anell és formà, segons les simulacions informàtiques, quan els grups de galàxies col·lidien, i la matèria fosca cau cap al centre d’aquesta regió, una vegada arribada allà rebota i retorna cap enfora. Mentre és dirigiex cap enfora, la gravetat mútua ho alenteix retrocedint cap enere, d’aquesta manera la matèria fosca s’acumula en una forma d’anell.

En aquesta imatge, s’ha superposat l’estructura de l’anell de matèria fosca, amb una imatge d’aquesta mateixa regió feta pel Telescopi Espacial Hubble.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Els astrònoms tenen força clar que tots els objectes de l’univers s’allunyen uns dels altres, com a conseqüència de l’expansió de l’univers. Hi ha una excepció notable, la gran galàxia d’Andròmeda coneguda també com M-31, que s’acosta a la nostra galàxia, la Via Làctia a uns 120 quilòmetres per segon. D’aquesta manera, en el transcurs dels propers dos mil milions d’anys, aquestes dues galàxies començaran el lent procés de col·lisió, amb un previsible final de fusió d’ambdues estructures.

Amb aquestes perspectives, ens podríem preguntar, que l’hi succeirà al Sol i la resta del Sistema Solar.

Els astrònoms T.J. Cox, i Abraham Loeb del Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics, han donat a conèixer l’estudi titulat, “La col·lisió entre la Via Làctia i Andromeda”. En aquest article descriuen la seva simulació sobre aquesta col·lisió massiva i pressuposen alguns destins possibles per al nostre Sistema Solar.

La Via Làctia i Andròmeda juntament amb 40 petits companys galàctics, formen l’anomenat Grup Local de Galàxies. Mentre que la majoria de galàxies s’allunyen entre si, degut a l’expansió de l’univers, el Grup Local de Galàxies s’uneix gravitacionalment i sembla ser que continuarà interaccionant per un període de temps important.

Quan el nostre Sol, va nèixer fa uns 4700 milions d’anys, la separació de les dues galàxies era d’uns 4,2 milions d’anys, que hores d’ara és de tan sols 2,6 milions d’anys llum, això indica una clara col·lisió. Aquest encontre però, no sera frontal si no que serà una de les galàxies que toparà contra l’altre.

El primer contacte intergalàctic ocorrerà en menys de 2000 milions d’anys. Durant aquella interacció, hi haurà un 12% de possibilitats de que el Sistema Solar surti expulsat del disc de la Via Làctia, orbitant d’aquesta manera fora de la mateixa galàxia.

Encara hi ha una possibilitat més petita, un 3% de que el Sistema Solar pugui “saltar” de la Via Làctia i ajuntar-se amb la galàxia d’Andròmeda.

Fotografia d’en Robert Gendler. Si voleu més informació, pulseu aquest enllaç.

Els astrofísics creuen que l’univers té una edat d’uns 13.700 milions d’anys. Això és bastant sorprenent tenint en comte que els astrònoms han trobat estrelles amb una antiguitat de 13.200 milions d’anys. És a dir, que és varen formar poc després del mateix origen de l’univers, o Big Bang.

L’estrella en qüestió , ELL 1523-0901, va ser descoberta pel VLT de l’Observatori Europeu del Sud. Els astrònoms van saber de seguida que aquella estrella era molt vella, però la tècnica per datar-la acuradament era força difícil. El metòde és similar a la datació del radiocarboni, on els arqueòlegs utilitzen petites quantitats d’isòtops de carboni per mesurar l’edat de jaciments antics.

En aquesta situació, els astrònoms han utilitzat el VLT per mesurar l’abundor de diversos elements radioactius, com el tori i urani. Una vegada que l’estrella és va formar, els seus elements van començar a decaure sent substituïts per altres. Sabent l’índex d’aquesta decadència, podem mesurar l’abundor dels elements, és pot fixar l’edat d’aquesta estrella, en 13.200 milions d’anys.

Aquesta imatge, ens mostra els estudis cosmològics recents, on a partir del Big Bang ocorregut fa uns 13.700 milions d’anys, és situa l’estrella estudiada. l’astrònom Anna Frebel de la Universitat de Texas, membre també del Observatori Austin McDonald, ha deduït l’edat d’aquesta estrella comparant amb elements de referència, específicament: l’europi, osmi i també l’iridi, a través del espectrógraf UVES del Telescopi Kueyen, així com també del Very Large Telescope de l’ESO situats al Paranal, a Xile.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Les galàxies són estructures que creixen de la runa d’un “accident de trànsit galàctic”, aportant d’aquesta manera material addicional. Això és el que suggereixen si més no, les noves observacions astronòmiques.

Les galàxies en general, i la nostra Via Làctia en particular podrien contenir grans quantitats de gas invisible,  que superarien el material que formen actualment les estrelles, aquests magatzems de gas podrien representar segons alguns astrònoms, el material “desaparegut” necessari per completar el trencaclosques de l’estructura galàctica.

Els resultats del resplendor del Big Bang, suggereixen que la matèria fosca “misteriosa”, és aproximadament sis vegades més abundant que la matèria ordinaria que va començar a crear el univers primitiu. Aquesta proporció hauria de romandre sempre en la mateixa proporció, però les observacions de les estrelles, gas i pols de l’univers més proper, ens assenyala que només hi ha una quarta part del material “ordinari” o bariònic del que s’esperava.

Podria ser, que alguns d’aquells barions desapareguts, estarien lligats amb el gas ocult en les galàxies. Aquesta evidència prové de les observacions de les galàxies nanes. Aquestes galàxies, recullen el gas llançat per altres galàxies més grans, com la nostra.

Frederic Bournauld, del Commissariat à l’Energie Atomique (CEA) de París, va dirigir l’equip de recerca utilitzant els radiotelescopis del Very Large Array situat a Socorro, New Mexico (Estats Units). Aquest equip va mesurar la velocitat de rotació de galàxies nanes, properes a NGC 5291 situada a uns 200 milions d’anys llum de nosaltres. Això els va permetre calcular la massa d’aquestes galàxies, que giren més ràpidament del que ho farien per la seva pròpia gravetat.

En aquesta imatge podem apreciar les galàxies nanes en color rosat, que recullen el material galàctic en forma de gas de color blau, provinent de les galàxies més grans en color blanc. La imatge esta composta per diferents filtres, de tal manera que la llum vermella és llum ultraviolada, el color blanc és llum visible i el color blau correspon a les ones de radio.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

La imatge PSP_001942_32310, ens mostra un cràter que te aproximadament 11 quilòmetres de diàmetre i que està situat en la regio d’Acidalia Planitia. Podem apreciar com a principals trets d’aquest cràter, els suggestius rastres de fluids i estructures glaçades de la seva superfície.

En la part inferior del cràter, que correspon al sud observem nombrosos esborrancs i canals sinuosos formats segurament per fluids. Aquests torrents semblen que s’originen a la mateixa alçada, suggerint que l’agent responsable està situat en un mateix nivell al voltant del cràter.

Les trajectóries dels torrents, indiquen la presència d’un gel subsuperficial relliscant en grans quantitats per les parets del cràter.

La suau topografia del cràter, amb uns 300 metres d’alçada, indica la suposada presència de gel sota de la superfície, barrejat amb roques i sorra. El gel hauria servit com a “lubrificant” per facilitar el flux de roques i terres, i com a conseqüència d’això el suavitza-me’n de les vores del cràter.

Les fissures concèntriques i radials al sòl del cràter, poden indicar una disminució del volum de gel, a acausa d’una pèrdua subterrània. Quantitats de pedres i sorra s’alineaven al llarg s’aquestes fissures, varen formar els polígons superficials, similars als observats en regions periglacials terrestres com els de l’Àntartida. Els formats a l’Àntartida són produïts per la nombrosa expansió i contracció del terra subsuperficials, així com per les oscil·lacions de temperatures estacionals.

Les depressions formades al embut del cràter, podrien ser una evidència del enfonsament i desglaç del gel, a més també podem observar petits cráters d’impacte meteòric.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Certament les noticies del temps meteorològic acostumen a ser les més seguides per la radio, o televisió. És important conèixer amb detall, si plourà, farà fred o calor. Ara bé, si visquéssim al planeta HD 189733b, no ens caldria consultar aquestes dades, ja que en aquest planeta sempre fa calor, molta calor !. Al migdia del seu dia, poden arribar als 926º Celsius.

Com podem saber les  temperatures, d’un planeta que està tan distant ?. Només amb la informació que ens proporciona, el telescopi infraroig Spitzer.

Els astrónoms que treballan amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, han construït un mapa del temps climàtic de HD 189733b. Durant l’interval de 33 hores, és varen mesurar més de 250.000 dades que indicaven la brillantor d’aquest planeta. D’aquesta manera el mapa, no és res més que el reflexa de seves temperatures globals.

HD 189733b,  òrbita al voltan d’una estrella a una distància de només 4,8 milions de quilòmetres (recordeu que la Terra, està a uns 150 milions de quilòmetres del Sol), d’aquesta manera el planeta completa una òrbita sencera cada 2,2 dies. En termes de massa i dimensions, és un planeta una mica més gran que Júpiter. Aquesta proximitat a l’estrella, el situa en la categoria de planetes extrasolars de :”júpiter calent”.

Una sorpresa interessant, és que el punt més calent del planeta no mira directament a l’estrella. Aquesta regió està desplaçada uns 30 graus longitudinalment.

Els investigadors especulen que això pot ser degut , a que aquest clima tant extrem redistribueix la calor a través del planeta, deixant bosses de calor.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

Us mostrem una esplèndida fotografia del planeta Saturn, que durant les properes setmanes estarà situat a l’oest del cel nocturn, a la vora de les dues principals estrelles dels Bessons: Castor i Polux. A mesura que Saturn, s’amaga cada cop més aviat, a mitja nit comença a sortir per l’horitzó est el seu gran company, el planeta Júpiter.

 En aquesta imatge podem observar una atmosfera tractada digitalment, per tal de poder apreciar els complexos detalls dels núvols i tempestes, així com de les bandes i taques de color blanc. Aquesta imatge va ser capturada per la sonda Cassini de la NASA, utilitzant una combinació de filtres espectrals. Les diferents longituds d’ona en la banda del infraroig, són les encarregades de donar color a la imatge.

Aquesta fotografia, va ser pressa el passat dia 19 d’agost de 2005, des de una distància de 492.000 quilòmetres.

Per més informació, pulseu aquest enllaç.