WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 09:50:35' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Maig, 2007

La galàxia espiral barrada NGC 1300

El telescopi espacial Hubble va fotografia la galàxia NGC 1300, una enorme família d’estrelles, gas brillant i núvols foscos que retallen la seva silueta. És considera que NGC 1300 és el prototipus de gàlaxia barrada. Les galàxies espirals barrades, és diferencien de les galàxies espirals normals, en que els braços de la galàxia no surten directament del nucli galàctic, si no que estan connectades a una “barra” central que surt del mateix nucli galàctic.

L’alta resolució del Hubble, ha permès observar detalls que fins ara no és coneixien. En aquestes imatges sobresurten les supergegants vermelles i blaves, que s’agrupen en les parts més externes dels braços de l’espiral, també podem observar de color fosc els “camins” de pols a prop del nucli galàctic.

Al voltant de NGC 1300 podem observar galàxies distants, algunes inclús a través de la pròpia galàxia.

Si observem amb detall, podem veure un petit nucli en forma d’espiral, amb una grandària d’uns 3.300 anys llum. Aquestes estructures només les podem trobar en aquest tipus de galàxies (espirals barrades). Els models teòrics suggereixen que el gas de la barra, el pot canalitzar cap dins i llavors torna a pujar a través d’aquesta petita espiral, on és pot potenciar un forat negre.

Aquesta imatge és una combinació d’exposicions preses amb llum blava, visible i infraroja. La galàxia està situada a uns 69 milions d’anys llum de nosaltres (21 megaparsecs) en direcció a la constel·lació d’Eridanus.

ngc-1300.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Turons fracturats a Elysium Planitia.

La càmera HiRISE ens mostra la imatge PSP-003597-1765 on observem unes fractures a sobre d’uns túmuls situats a la vessant sud d’Elysium Planitia al planeta Mart.

Aquests túmuls són unes estructures típiques d’aquesta regió, amb una alçada d’uns 60-80 metres aproximadament. Les fractures entrecreuades que observem, provenen de dilatacions naturals originades per forces que enlairen la superfície.

Aquests turons és varen formar probablement per la lava solidificada. Geològicament són molt semblants a les laves d’inundació que cobreixen la regio d’Elysium Planitia, on les esquerdes entrecreuades, proporcionen molt de material rocós.

Existeixen zones on l’aportació de material és mecànicament dèbil i queda interronpunt pel mateix material dels túmuls, tal com podem observar en la part superior dreta de la imatge. Aquestes zones poden ser uns romanents d’estrats més extensos que han sofert una erosió més important. Les planes llises de lava en omplert les àrees que envolten els mencionats turons.

Finalment podem comprovar com tota la regió està coberta per una fina capa de sorra i pols.

Aquesta imatge va ser capturada per la càmera HiRISE a bord de la Mars Reconnaissance Orbiter el passat dia 3 de maig de 2007. El centre de la regió correspon a una latitut de -3,3º i una longitud est de 167,9º, des de una alçada de 290 quilòmetres. En el moment de prendre la imatge, eren les 15h 35 m hora local de Mart, amb una inclinació del Sol respecte al horitzó de 35º.

elysium-planitia.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Nova tècnica per calcular la massa dels forats negres.

Pot semblar sorprenent, però una de les tasques més difícils dels astrònoms, és determinar la massa dels objectes celestes, com per exemple els sistemes estel·lars binaris, o fins i tot encarà més dificil el càlcul dels forats negres pel fet, que són “invisibles”.

Els astrònoms espavilats, s’han imaginat una manera per localitzar i mesurar el disc d’acreció on gira el material que espera ser consumit per un forat negre.

Ja que el material del disc d’acreció, és pot acumular més ràpid del que el mateix forat negre pot consumir, aquest és comprimeix i s’escalfa, emetent radiació que els astrònoms poden detectar. Els investigadors han descobert que hi ha un cert parentiu entre el forat negre i la mida del seu disc d’acreció circumdant. Els astrònoms han calculat que aquest gas calent s’acumula en un espai determinat i augmenta en proporció al mateix forat negre. Com més gran és el forat negre, més gran és la congestió de material en el mateix disc d’acreció.

Aquesta tècnica ha ajudat als astrònoms a identificar forats negres, amb una massa comparable a 1.000 vegades la del Sol, molt més que un forat negre massiu estàndard, però molt menys que els forats negres supermassius, amb unes masses equivalents a centenars de milions de sols.

forats-negres.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Una nova visió de la nostra veïna, la galàxia d’Andròmeda.

Andròmeda és la galàxia més propera a la nostra Via Làctia, en aquesta imatge la podem veure fotografiada des de el telescopi òptic de Kitt Peak (Estats Units). La regió central de la mateixa galàxia, és una imatge del Observatori de Raigs X Chandra de la NASA, situat a l’espai. Com ja varem comentar en la noticia d’aquesta mateixa web, les dues galàxies és fusionararn en uns quants milers de milions d’anys.

La radiografia del nucli d’Andròmeda hi podem observar les fonts lluminoses d’estrelles que estan interaccionant unes amb altres. Dins d’aquesta galàxia cohabiten multitud d’estrelles dobles amb nanes blanques, que estiren material de les seves companyes grans. Quan la quantitat de gas que aconsegueix “capturar” la nana blanca és molt alt, s’arriba a produir unes explosions termonuclears on s’emeten gran quantitat de radiació X.

Mesurant múltiples observacions d’aquestes estrelles amb el Chandra i el Telescopi Newton XMM de l’ESA, els astrònoms estudiant quan de temps duren les emissions de raig X. En algunes explosions d’aquestes noves, detecten períodes sorprenentment curts. Aquests períodes curts d’emissió de raig X, indiquen la possibilitat que aquestes nanes blanques disposin de masses majors de les previstes. Això les fa unes bones candidates per convertir-se en supernoves del tipus Ia, on la nana blanca sofreix una explosió termonuclear que la destrueix completament.

m31.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Raig energètic d’una nana marró.

Fins ara havíem observat raigs de material sortint de l’interior de quasars, estrelles joves, forats negres o d’altres objectes massius. Ara els astrònoms han descobert que fins i tot una estrella nana pot tenir aquest fluid intens de material.

La descoberta és va fer amb el telescopi Very Large, situat a l’Observatori Europeu del Sud (ESO), és tracta de l’estrella nana 2MASS1207-3932. Al voltant d’aquesta nana, hi ha un planeta amb una massa equivalent a 5 vegades la del planeta Júpiter. Aquesta estrella està embolcallada per un disc de gas i pols (disc protoplanetari), com si és tractés d’una estrella jove.

En aquesta imatge, podem representar com aquesta nana marro esta llançant cap l’espai emissions energètiques, com si és tractés d’una estrella jove. Per poder apreciar aquest flux és va utilitzar una nova tècnica anomenada espectro-astrometria, basada en els espectres d’alta resolució UVES del telescopi VLT de l’ESO. Aquesta nova tècnica és va utilitzar degut que amb els mitjans normals,  només és detectava aquestes emissions de les estrelles joves, anomenades T-Tauri les quals s’observen uns potents i energètics raigs de radiació. Amb aquesta nova tècnica s’aconsegueix una resolució de 0,1 segons d’arc, equivalent a observar una moneda de dos euros a una distància de 40 quilòmetres.

La massa d’aquesta nana marró és de tan sols 24 masses de Júpiter. Els raigs energètics i de material s’allunyen de l’estrella fins a 1.000 milions de quilòmetres, a velocitats d’uns quants quilòmetres per segon.

nana-marro.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Evidències de grans inundacions a Mart.

La càmera estèreo d’alta resolució (HRSC) a bord de la sonda Mars Express de l’Agencia Espacial Europea (ESA), ha capturat unes impressionants imatges de la regio Deuteronilius Mensae del planeta Mart.

Les imatges rebudes el 14 de març de 2005, ens mostren detalls d’aproximadament 29 metres per píxel.

Ens mostren una regió situada al nord de Terra Arabia, que fa frontera amb les terres altes del sud i les depressions del nord. Deuteronilius Mensae està situada aproximadament a 39º de latitud nord i 23º de longitud est, aquesta regió està formada principalment per zones glacials. En la imatge podem observar el relleu a través de la llum del Sol, que en aquells moments s’amagava per l’oest.

Podem observar una gran depressió d’uns 2.000 metres de fondària, amb un diàmetre de nord a sud d’uns 110 quilòmetres. En el centre d’aquesta depressió comprovem que el material és més fosc que el de les planes circumdants.

En la part nord és veuen clarament unes valls amb unes profunditats que oscil·len entre els 800 i 1.200 metres. És creu que l’origen d’aquestes valls, va ser provocat per la inundació d’aigua provenen de les glaceres de les terres altes. L’erosió eòlica ha modelat i suavitzat els controns d’aquesta regió.

Mart ha experimentat nombrosos esdeveniments en el passat, que van des de el magma interior, a les aigües subterrànies congelades que és van fondre per provocar grans inundacions.

Un dels tres més sorprenents de Mart, és la dicotomia entre les terres altes del sud i les planes del nord, amb una diferència de 3.000 metres. El límit d’aquestes dues regions està marcat per una regió d’altiplans intacta i d’altres zones força erosionades.

Deuteronilius Mensae descriu aquestes diferents fases de degradació de les terres altes. Les nombroses mostres de valls amples , llargues i d’escapades carenes, indiquen un moviment de runa que és barreja amb el gel de les àrees properes.

deuteronilus-mensae.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Forats negres supermassius que s’acabaran fusionant.

Els astrònoms han localitzat una fusió galàctica en curs, concretament l’indret exacta dels forats negres de les seves respectives galàxies. Aquests dos “monstres” idèntics estan fent girar les dues galàxies al voltant una de l’altre, de tal manera que en uns quants milions d’anys, les dues galàxies és fusionaran alliberant una gran ràfega de radiació gravitacional.

Les dues galàxies idèntiques és coneixen col·lectivament com NGC 6240, estan a uns 300 milions d’anys llum de nosaltres i últimament han estat observats amb el sistema d’òptica adaptativa del Observatori Keck situat a Hawaii. Amb aquesta potent observació, és pot distingir els dos discs que fan girar les estrelles de les respectives galàxies, amb els seus corresponents forats negres supermassius.

De fet, fa milions d’anys que aquestes galàxies estaven separades, però per processos d’atracció gravitatòria mútua, semblant al que pot succeir a la Via Làctia i la galàxia d’Andròmeda, arribaran a una fusió, on apart de crèixer la grandària en una sola galàxia, també comportarà l’augment dels respectius forats negres (vegeu la noticia d’aquesta web publicada el dia 17 de maig).

Aquests dos forats negres supermassius, estan caient lentament en un centre de gravetat comú. En els propers 10 a 100 milions d’anys, giraran en espiral un al voltant de l’altre i acabaran fusionat en un únic forat negre.

2007-0517blackholes.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Rapsòdia en blau.

La sonda Cassini va enregistrar el sistema d’anells del planeta Saturn des d’un punt d’observació situat al nord del planeta, observada dins de la radiació infraroja. Podem observar els principals anells, des de l’anell C a prop del planeta, fins el més exterior, l’anell A (a la part superior esquerra de la imatge). Les ombres dels anells són visibles dèbilment per damunt del planeta, en la part inferior esquerra del disc planetari, així com també dues tempestes que giren per sobre el planeta.

La imatge te una inclinació de aproximadament 52 graus per sobre dels anells. Va ser capturada el passat dia 5 d’abril de 2007, des d’una distància de 1,4 milions de quilòmetres.

La fotografia és va capturar amb la càmera de gran angle de la sonda Cassini de la NASA, utilitzant una combinació de filtres espectrals sensibles a longituds d’ona de llum infraroja a 752 (canal vermell), 890 (canal blau) i 728 (canal verd) nanòmetres.

La missió Cassini-Huygens, és un projecte cooperatiu de la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Italiana.

saturn-en-blau.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Imatges de la ocultació de Saturn per la Lluna.

Teniem els telescopis , les càmeres i l’ordinador preparat per poder captar els moments de l’immersió i l’emersió del planeta Saturn per darrera de la Lluna. Com haurien dit els enginyers de la NASA, la nit no estava per tirar coets. Durant tot el dia hi hagut una fina capa de boira i pols de Sàhara, que ha propiaciat un cel cobert en tot moment.

Tot i això l’immersió de Saturn, ha estat més net de boira que la sortida per darrera de la Lluna.

Les imatges són un recull de videos AVI, que s’han processat amb el Registax4 i el Photoshop. El telescopi emprat ha estat un Schmidt-Cassegrain de 250 mm de diàmetre a f:10, amb una càmera ImagingSource DBK 21AF04.AS amb un filtre infraroig.

llunasaturn2.jpg

lluna-saturn3.jpg

lluna-saturn4.jpg

lluna-saturn7.jpg

lluna-saturn9.jpg
Imatges d’Univers quark

1 comentari

El cràter Oresme, ens mostra les senyals del bombardeig lunar.

Aquesta imatge està presa per la càmera Advanced Moon Imaging Experiment (AMIE), a bord de la sonda SMART-1 de l’ESA, on ens mostra el cràter Oresme.

La càmera AMIE obtenia aquesta imatge el passat 30 d’agost de 2006, només 4 dies abans de que la sonda impactés a la superfície lunar. La fotografia la va capturar des de una alçada de 1.100 quilòmetres, aconseguint una resolució de 110 metres per píxel.

Oresme està situat a una latitud sud de 42,3º i 169º de longitud est, te unes dimensions de 76 quilòmetres de diàmetre de nord a sud, limitant amb els cràters Ingenii al nord-oest i Chrètien al sud-oest.

Aquest cràter està envoltat per un perímetre circular força desigual, amb un interior pla. El contorn d’aquest cràter, està interromput a la vegada per dos pteits cràters; el que està situat al sud-est s’anomena “satèl·lit K d’Oresme” i l’altre que no te nom en la part superior nord.

Oresme és va formar aproximadament fa uns 4.000 milions d’anys, com a conseqüència d’un impacte meteòric. La majoria d’aquests cràters és van formar alhora durant l’anomenada època Nectarian.

Alguns especialistes en geologia lunar, creuen que aquest període de bombardeig va ser provocat per cometes pertorbats gravitatóriament de les seves òrbites pels planetes Urà i Neptú, mentre que d’altres interpreten que aquest origen provenia d’una població embrionària de petits planetes amb òrbites altament inclinades.

 oresme_h.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

 

1 comentari

Pàgina Següent »