Arxiu per Abril, 2007

Un any observant el planeta Venus.

Observem una  imatge en fals color obtinguda el dia 26 d’agost de 2006, amb la càmera Visible and Infrared Thermal Imaging Spectrometer (VIRTIS), de la sonda Venus Express de l’Agencia Espacial Europea (ESA), des de una distància de 65.000 quilòmetres de la superficie del planeta Venus.

L’horitzó que observem a la part inferior dreta de les dues imatges correspon a l’equador de Venus. Les imatges estan centrades a uns 60 graus de latitud sud aproximadament, i a una longitud de 130 graus oest. Les dues imatges ens mostren una atmosfera on l’oxigen respelendent és visible en la zona nocturna del planeta, plenament perceptible només en longituds d’ona infraroges. Les imatges estan construïdes amb una combinació de colors: el blau resplendent, correspon a 1,27 micròmetres; i el groc correspon a 1,7 micròmetres, la modulació dels núvols està relacionada amb l’alçada i espessor de les diferents capes.

La imatge de l’esqurra hi podem observar les estructures resplendents atmosfèriques semblants als nostres núvols. En la imatge de la dreta l’escala de colors és una mica diferent per tal d’emfasitzar la brillantor d’aquests núvols isolats.

La fluorescència d’aquests núvols, és produeix quan es combinen àtoms d’oxigen, que “viatgen” del hemisferi diürn al nocturn, com a conseqüència de l’anomenada circulació atmosfèrica subsolar i antisolar i d’aquesta manera és genera oxigen molecular (O2) que emet llum.

venus2.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

El GALEX mesura el creixement d’una galàxia.

Quan el Dr. David Thilker de la Univessitat Johns Hopkins de Baltimore (Estats Units), estava observant una galàxia espiral propera a NGC 2841, capturada amb llum ultraviolada des de el Galaxy Evolution Explorer (GALEX) primer va pensar que la imatge estava presa incorrectament. Llavors, s’adona que alguna cosa interessant estava passant.

“El disc d’aquesta galàxia sembla tres vegades més gran en la llum ultraviolada, que no pas en la llum visible” deia Thilker.

Thilker creu que l’excés de grandària ve de la formació d’estrelles que és desenvolupen en una àrea no prevista, fora del disc principal de la galàxia, lloc on resideixen la majoria d’estrelles. Sembla ser que fins un 20 per cent de totes les galàxies properes observades amb el GALEX, mostren algun grau d’aquest excés ultraviolat, que els científics anomenen “disc ultraviolat expandit”.

Els astrònoms sospiten que aquesta llum sobrant pugui oferir idees valuoses del misteri de com creixen les galàxies i com és varen formar les primeres estrelles en el nostre univers.

“Pocs telescopis tenen la vista tan àmplia com per estudiar els ambients perifèrics de les galàxies properes, unes regions poc per cer poc conegudes”, això deia el Dr. Armando Gil de Paz, de la Univesidad Complutense de Madrid (Espanya).

El GALEX ha sigut el primer telescopi en veure un disc ultraviolat expandit. La seva gran escala en la observació ultraviolada, en un camp molt extens, el fa una eina excel·lent per estudiar les característiques bàsiques de les galàxies pròximes.

La galàxia coberta per una boira vermella, és NGC 1512. La coloració vermella indica la presència de les estrelles més velles, per tan més desenvolupades de la galàxia. L’anell blavós, que ès sensible a la llum ultraviolada ens mostra les estrelles joves i massives. Aquest anell interior connecta amb els braços enrotllats cap el nucli galàctic. Aquests és formen com a conseqüència de les pertorbacions gravitatòries d’una galàxia veïna, NGC 1510 que está tan sols a 40.300 anys llum de distància.

ngc-1512.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Les Plèiades vistes pel telescopi infraroig Spitzer.

Les set germanes filles del gegant Atlant i de Plèione, conegudes amb el nom astrònomic de cúmul obert de les Plèiades M-45, les podem observar dins d’un núvol de gas, amb una imatge presa pel Telescopi Espacial Spitzer de la NASA.

Les Plèiades estan situades a més de 400 anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de Taurus. Aquestes estrelles van néixer fa uns 100 milions d’anys, quan a la Terra estava plena de dinosaures. Això vol dir que són estrelles molt més joves que el nostre Sol, que hores d’ara té uns 5.000 milions d’anys.

A part de les set germanes, Asterope, Merope, Electra, Maia, Taygete, Celaeno i Alcyone, hi conviuen en aquest cúmul milers de petites estrelles, així com també moltes de la mateixa grandària que el nostre Sol. De fet, alguns científics creuen que el nostre Sol va néixer en una regió plena d’estrelles com les Plèiades, abans d’emigrar cap una regió més solitària.

En aquesta nova imatge d’aquest cúmul estel·lar, podem veure una teranyina de filaments, pintats de colors grocs, verds i vermells, que constitueixen la pols associada al núvol a través del qual podem observar la llum de les estrelles.

La regió amb més densitat del núvol apareix en color groc i vermell, mentre que les parts més difuses es mostren en matisos verds.

En aquesta imatge, el telescopi Spitzer ens mostra estrelles nanes marrons, així com també petits discos de runa planetària. John Stauffer membre de la missió Spitzer, comenta que “la visió infraroja del Spitzer ajuda a estudiar millor les regions més fredes i menys massives, que són per tant, més dèbils a l’observació amb llum visible”. Stauffer admet que el cúmul de les Plèiades, és un laboratori perfecte per entendre l’evolució de les estrelles.

pleiades.jpg

Per més informació, pulseu aquests enllaç.

1 comentari

La nebulosa Quadrada Vermella.

Astrònoms de Pasadena varen anunciar el passat dia 11 d’abril, l’arribada d’un nou membre al panteó d’objectes celestes exòticament bonics. Batejat com a nebulosa Quadrada Vermella, per Peter Tuthill responsable del grup encarregat de l’estudi d’aquest objecte. Aquest objecte va ser fotografiat amb el telescopi del Observatori Palomar de 5 metres de diàmetre i el Telescopi de Hawaii Keck II.

El descobriment va ser publicat en l’edició del dia 13 d’abril de 2007 de Science, amb un article anomenat “Una nebulosa bipolar simètrica al voltant de MWC 922″, escrit per Tuthill des de la Universitat de Sydney.

L’article fa referència a l’estudi d’una estrella anomenada MWC 922 situada en la constel·lació de Serpens. La imatge mostrada, combina dades preses en llum d’infraroig proper (1,6 microns) i ens mostra una regió de l’espai d’una grandària aparent de 30,8 segons d’arc. Com que la perifèria exterior de l’estrella és molt dèbil, la imatge s’ha processat i s’ha millorat per tal de contemplar amb detall la seva estructura.

El que més crida l’atenció, és l’espectacular simetria de les línees que s’encreuen. Això fa que la nebulosa Quadrada Vermella, sigui l’objecte més simètric observat fins l’actualitat.

L’estructura d’aquesta nebulosa, és basa en dues cavitats idèntiques de forma cònica amb els vèrtex oposats. A més, és veu acompanyada amb uns esglaons lineals força definits. També podem observar una sèrie de “fibres radials dèbils” com les dents d’una pinta. Aquestes estructures regulars, és veuen rarament en nebuloses i és suposa que el seu origen prové de les ones de xoc d’un disc interior que esta al voltant de l’estrella.

Segons James Lloyd, coautor de l’estudi, “No estem dient que l’estrella MWC 922 responsable de la nebulosa estigui a punt d’explotar com una supernova. Però tampoc no ho descartem, en tot cas pot ser una demostració de com és formen aquestes nebuloses”.

Caldrà estar atents a la evolució d’aquesta fascinant nebulosa i l’estrella que esta en el seu cor.

La imatge va ser presa amb el sistema d’òptica adaptativa del Mount Palomar, construïda per Caltech Optical Observaotires depenen del Jet Propulsion Laboratory, així com també amb la càmera infraroja de la Universitat de Cornell.

nebulosa-quadrada.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Els colors de les plantes en altres planetes.

Els científics de la NASA, creuen que han trobat una manera de pronosticar el color de les plantes en planetes d’altres sistemes solars.

Les plantes verdes, grogues i fins i tot vermelles serien els colors dominants en planetes extrasolars, segons han publicat els científics en la revista Astrobiology del mes de març de 2007.

Aquests científics han estudiar la llum ebsorbida i reflexada per els organismes a la Terra i comparant la llum que poden rebre altres planetes que giren al voltant d’estrelles distants, dedueixen que en aquests planetes les plantes majoritàriament no serien  de color verd.

Segons Nancy Kiang cap de l’equip de recerca, “S’ha pogut identificar les longituds d’ona ideals per la fotosíntesi en diferents tipus de plantes. Per això, s’ha estudiat els canvis que produeix la llum de varies estrelles al passar davant de diferents tipus d’atmosferes de planetes que giren al voltant d’aquestes estrelles. En alguns casos, els colors amb major possibilitat estarien dintre de la franja dels infrarojos”.

L’objectiu d’aquesta recerca és doble: per una banda, conèixer millor el nostre propi planeta, però per altra costat el de trobar indicis que puguin fer més efectius els futurs telescopis espacials, en la mesura que intentin trobar vida extraterrestre.

Segons els científics, el Sol té una distribució específica de colors de llum, emetent més en alguns colors que en altres. Els gasos a la Terra també filtren la llum solar, absorbint determinats colors. Com a resultat, arriben a la superfície terrestre més partícules vermelles, que blaves o verdes, així les plantes utilitzen la llum vermella per a la fotosíntesi. Amb tanta llum que arriba a la superfície terrestre les plantes no els hi cal utilitzar la llum verda.

Però no totes les estrelles tenen la mateixa distribució de colors com el nostre Sol. Els científics s’adonen que la fotosíntesi en planetes extrasolars no te que ser necessariament igual que a la Terra.

plantes-de-colors.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

2 comentaris

Astrobloc interessant, Supercordes.

Us presentem un astrobloc molt interesant, creat per en Manel Loosveldt, sobre la Teoria de Cordes.

“És correcta la Teoria de Cordes? No ho sabem. Si, per una banda, comparteixes l’opinió segons la qual les lleis de la física no s’haurien de dividir entre les que regeixen allò gran i les que regeixen allò petit; i si, per altra banda, també penses que no hauríem de descansar fins a no assolir una teoria l’àmbit d’aplicació de la qual no tinguis límits, la Teoria de Cordes és, ara per ara l’única opció possible. Brian Greene, The Elegant Universe. Superstrings, Hidden Dimensions, and the Quest for the Ultimate Theory”

Recull de l’actualitat de la Teoria de Cordes i altres avenços de la recerca científica i tecnològica d’arreu del món, des de Catalunya. 

 

teoria-cordes.jpg
Per consultar aquest bloc, aneu al llistat d’astroblocs

 

2 comentaris

Els braços misteriosos de M106.

Utilitzant el quartet de telescopis situats a l’espai, els astrònoms de la Universtiat de Maryland han resolt un misteri que feia 45 anys envoltava l’estructura de la galàxia M106.

L’equip dirigit per Yxuan Yang, a aprofitat els recursos de l’Observatori de raig X Chandra, el Telescopi Espacial Spitzer, el Telescopi Espacial Hubble tots de la NASA i el Telescopi de raig X Newton XMM de l’Agencia Espacial Europea (ESA).

La galàxia M106, anomenada en el catàleg NGC amb el número 4258, és una gran galàxia espiral situada a 23,5 milions d’anys llum de nosaltres, en la constel·lació de Canes Venatici. En les imatges amb llum visible podem observar dos grans braços que surten del nucli cap enfora. Aquests braços estan formats bàsicament per estrelles joves i brillants, que il·luminen el gas del interior dels mateixos braços.

Segons Andrew Wilson, menbre del mateix equip de recerca “En les imatges amb raig X, podem observar dues estructures idèntiques semblants a aparicions fantasmagòriques dels braços visibles”.

Aquestes estructures anomenats “braços anòmals” consten principalment de gas. L’origen d’aquests braços anòmals és avui un trencaclosques per l’astronomia. Segons Yang, “Ha estat un misteri des que és varen descobrir durant els anys 1960″.

Analitzant les dades del Newton XMM, Spitzer i el Chandra, sembla haver-se confirmat que aquests braços fantasmagòrics, representen regions de gas que estan escalfats violentament per les ones de xoc de l’estrelles.

Aquesta imatge de M106 (NGC 4258), és una combinació de les dades òptiques del Digitized Sky Survey que proporciona el color groc, les senyals de radio del Very Large Array que incorpora el color morat, les dades del telescopi de raig X Chandra que codifiquen el color blau i l’aportació de les dades del telescopi infraroig Spitzer que inclou el color vermell. Els dos braços anòmals, que no són visibles a longituds d’ona òptica, els veiem amb els colors morat i blau.

m106.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

La Lluna des de l’Estació Espacial Internacional.

L’Estació Espacial Internacional, és un projecte per a construir i mantenir una estació espacial permanent orbitant a la Terra. Per aquesta finalitat intervenen 6 agències espacials: l’americana NASA, la russa RKA, la japonesa JAXA, la canadenca CSA/ASC, la brasinlenya AEB i la europea ESA.

L’Estació Espacial Internacional està situada en òrbita al voltant de la Terra a una alçada aproximada de 360 quilòmetres, amb un tipus d’òrbita que s’anomena Low Earth Orbit (òrbita baixa).

En la expedició número 13 per el muntatge d’aquesta estació espacial, durant el vol del 28 de setembre de 2006, la tripulació va fer un recull d’imatges de la Lluna, per sobre de l’atmosfera terrestre. Les capes més denses de la nostra atmosfera les podem observar de color blanc a baix a l’esquerra de la imatge.

La coloració blavosa, be motivada per les molècules d’aire que dispersen més eficientment la llum del Sol i que va donant aquest to a l’alta atmosfera terrestre. A mesura que mirem més amunt de la fotografia, podem observar un cel més fosc degut a que l’atmosfera te menys densitat i per tant no dispersa tanta llum.

 iss013e67657.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Respiran estrelles.

El projecte astronòmic del Gran Conjunt Mil·limètric-submil·limètric d’Atacama (ALMA), no tan sols augmentarà fins més enllà de l’imaginable el coneixement sobre l’immensitat de l’univers, si no que també ajudarà als científics a conèixer més sobre el cos humà.

Localitzat a 5.000 metres d’alçada sobre el nivell del mar en el desert d’Atacama a Xile, ALMA és l’ubicació astronòmica més alta del món en base terrestre. Aquesta situació geogràfica serà aprofitada per les universitats de Xile i Europa per estudiar la resposta humana en condicions d’alçada extrema.

El passat dia 2 d’abril a Antofagasta, la ciutat més gran propera al Very Large Telescope de l’ESO és va signar l’acord de cooperació que inclou les universitats de Xile i Dinamarca, per tal de promocionar l’ensenyament i la recerca científica, així com la fisiologia i medicina d’alçada.

La construcció del conjunt d’antenes i instal·lacions auxiliars, així com la posterior estada del personal per la recerca i manteniment d’aquest centre, implicarà l’estudi del comportament humà en alçades de 5.000 metres. Els símptomes de mal agut de muntanya que comporta, el mal de cap, marejos, inconvenients gastrointestinals, fatiga, insomni, etc. Estaran controlats i monitoritzats amb aparells portàtils per tal que l’equip mèdic pugui controlar qualsevol incident.

El Gran Conjunt Mil·limètric-submil·limètric d’Atacama (ALMA), és una instal·lació internacional entre Europa, Japó i Amèrica del Nord, en cooperació amb la República de Xile.

alma1.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

La Terra des de l’espai, Islàndia un país de foc i gel.

El satèl·lit Envisat, ens mostra aquesta imatge d’Islàndia totalment coberta de neu. Aquesta illa és famosa pels seus volcans, glaceres, llacs rius de lava i fonts termals.

Situada a l’est de l’oceà Atlàntic a prop de Grenlàndia i just per sota del Cercle Àrtic, Islàndia és la nació europea situada més cap a l’oest, així com també amb el percentatge més alt de terres cobertes per gel i glaceres.

A la part inferior de l’illa podem observar el Llac Pingvallatn, el més gran del país, on varen establir-se els primers pobladors al voltant de l’any 930.

La capital Reykjavik està situada al sud-oest del llac Pingvallatn, amb una població de més de 100.000 persones, és un port essencial, així com el centre comercial del país.

Les glaceres cobreixen un 11% del paisatge d’Islàndia, la més important és la glacera de  Vatnajokull (situada en el sud-est de l’illa) amb 8.000 quilòmetres quadrats és de molt la més gran d’Europa. També és important el nombre de volcans, més d’un centenar alguns en activitat, circumstància que fan augmentar la grandària de l’illa.

A més disposa de més de 800 fonts termals que amb una temperatura mitjana de l’aigua de 75º Celsius, aquest fet va servir per batejar el nom de la capital Reykjavik, que significa “badia fumejant” pels vapors que s’enlairen d’aquestes fonts.

Aquesta imatge va ser presa el passat dia 26 de febrer de 2007, amb la càmera Medium Resolution Imaging Spectrometrer (MERIS) del satèl·lit Envisat, un projecte d’estudi terrestre de l’Agencia Espacial Europea (ESA) enviat a l’espai l’any 2002.

iceland_mer_fr_20070226_orb.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »