Arxiu per Abril, 2007

Catàstrofes climàtiques en el Sistema Solar.

La Terra està entre dos mons, que han estat devastats per catàstrofes climàtiques. Per poder combatre l’escalfament global, els nostres veïns planetaris ens poden proporcionar idees valuoses per prevenir aquest possible cataclisme climàtic.

El model climàtic per pronosticar el seu futur, ha assusmit una enorme importància per el esdevenir de la humanitat. Per aquest motiu podem comparar els climes contrastats dels nostres veïns,  amb les dades que ens proporcionen les sondes Venus Express sobre el infernal clima del planeta Venus i la Mars Express, que ens aporta informació sobre el desert gelat del planeta Mart.

Les actuals preucupacions sobre el escalfament global ha augmentat la pressió als científics per proporsar solucions.

La clau d’un científic climàtic, és el programa informàtic que utilitza les equacions de la física per resoldre la manera com funciona l’atmosfera terrestre. El programa ajuda a pronosticar com canviarà l’atmosfera en el  futur.

L’atmosfera de Venus és molt més gruixuda que la terrestre. No obstant aicò, els models de clima actual poden reproduir la seva estructura i actual. Ara els científics planetaris, volen fer tornar enrere el rellotge per entendre per què ha canviat l’atmosfera a Venus i si la Terra pot canviar condicions actuals a la del “infern” de Venus.

És creu que el planeta Venus experimenta u n gradual efecte hivernale, mentre el Sol gradualment s’ha anat escalfant. Els astrònomons creuen Sol en la seva joventut estava un 30% més fosc que l’actual. D’aquesta manera, l’aigua supercial de Venus s’ha evaporat i s’ha afegit a la seva atmosfera.

El passat del planeta Mart, és igualment important. La Mars Express està investigant actualment el destí del Planeta Vermell. Més petiti que la Terra, es creu que Mart ha perdut la seva atmosfera cap a l’espai. Però quan els volcans varen quedar extingits, el planeta va reomplir la seva atmosfera, convertint-lo en un desert gairebé sense vent.

El que passarà en aquets dos mons és molt diferent, però qualsevol semblança seria desastrós per la Terra. Estem dispositant tota la nostra habilitat,  per pronosticar gradualment el futur  clima de la Terra, va manifestar en David Grinsponn investigador del Denver Museu of Nature and Science.

En aquesta fotografia, podem verue en la part superior podem observar la base la sonda Venera 9, en el centre un oceà líquid a la Terra i a baix una representació dels volcans de Mart.

earth_venus_mars_l0.jpg

Per més informació, puseu aquest enllaç.

1 comentari

La Terra te un segon satèl·lit provisionalment.

El passat mes de setembre, un minúscul asteroide al acostar-se a la Terra, va ser capturat per la gravetat del nostre planeta.

L’objecte amb una mida de pocs metres, va ser designat com 6R10DB9, actualment està fent la tercera òrbita al voltant de la Terra. En el moment de la descoberta, la seva brillantor era pràcticament nul·la, ja que la seva magnitud era de 19,3. Degut a la baixa lluminositat va caldre un telescopi Schmidt de 0,68 metres de diàmetre (27 polzades) del Catalina Sky Survey in Arizona per la seva descoberta.

“Certament perquè 6R10DB9, estigués orbitant al voltant de la Terra caldria una excentricitat geocèntrica de menys de 1 “, ens comenta en Gareth V. Wiliams del Minor Planet Center, “encara que de fet aquest objecte deixarà l’òrbita del sistema Terra-Lluna després del perigeu del proper mes de juny”. Segons Wiliams, els càlculs mostren que abans de la captura 6R10B9 estava situat en una òrbita d’inclinació baixa al voltant del Sol, amb un període d’aproximadament 11 mesos. Aquest va ser el típic camí seguit pels impulsors dels coets en missions espacials en els anys 1960-70.

Les reduïdes dimensions de 6R10DB9, van fer pensar en un primer moment que poden ser les restes d’un vehicle espacialm però després d’analitzar 111 posicionaments fets des de vuit observatoris astronòmics de diferents països, les conclusions indiquen que aquest objecte, és comporta com un cos rocós.

6r10db9.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Maurolycus i Stöfler, cràters de la Lluna.

La lluna quan arriba al setè dia d’edat, hi podem observar en la zona sud, entre d’altres cràters el de Maurolycus (situat en el la part centredreta de la imatge). Aquest és un cràter antic d’uns 115 quilòmetres de diàmetre, amb unes parets en forma de terrasses que arriben als 4.000 metres aproximadament, en la vessant est. Francesco Maurolico va ser un científic italià del segle XVI (1494-1575), autor de “Cosmografia” editat l’any 1543, on és descriu la metodologia i mesurament de les dimensions de la Terra.

Just a la part superior esquerra de la imatge podem observar l’impressionant circ de Stöfler de 125 quilòmetres de diàmetre, amb unes parets de 3.000 metres d’alçada aproximadament, que han estat enderrocades a la vessant sud per el cràter Faraday.

Encara que Stöfler va ser el primer cràter a formar-se, posteriorment va impactar  el cràter Faraday de 70 quilòmetres de diàmetre i finalment dos cràters de 40 quilòmetres de diàmetre cadascun.  Johann Stöfler va ser un astrònom i matemàtic que va viure a Alemanya durant el segle XV (?1452-?1534).

La fotografia correspon a la suma d’un vídeo de 420 imatges, capturat amb un telescopi Schmidt-Cassegrain de 250 mm de diàmetre, amb una càmera ImagingSource DBK 21AF04 AS, més un filtre infraroig.

maurolycus.jpg

Fotografia Univers quark.

1 comentari

Una Terra al voltant d’una estrella nana.

Aquest exoplaneta, és fins ara el més petit descobert al voltant d’una estrella que no sigui el Sol, a més completa una òrbita a l’estrella en només 13 dies. És a dir, està 14 vegades més a prop de la seva estrella, que ho està la Terra del Sol.

L’estrella en qüestió, és la nana vermella Gliese 581, molt més petita i freda que el nostre Sol. No obstant això el planeta descobert donat que és troba més a prop, és dins de la zona habitable d’una estrella, on l’aigua podria estar en forma líquida. El nom provisional posat al planeta, és Gliese 581 c.

“Nosaltres hem calculat que la temperatura mitjana d’aquesta terra oscil·la entre els o i 40 graus Celsius, on l’aigua és líquida”, això ens comentava Stéphane Udry, des de l’Observatori de Ginebra (Suïssa), autor de l’article on és comunica el resultat d’aquesta recerca. “A més, el seu radi hauria de ser només 1,5 vegades el radi de la Terra i segons els models teòrics, pronostiquen que bé podria ser un planeta totalment rocós, o plenament cobert per oceans”.

“L’aigua líquida és fonamental per la vida” va comentar en Xavier Delfosse, membre de l’equip de recerca de la Universitat de Grenoble (França), segueix “A causa de la seva temperatura i proximitat relativa, aquest planeta serà més que probable un objectiu important per les missions espacials futures dedicades a la recerca de vida extraterrestre. En un mapa “del tresor de l’univers”, se’n temptaria de marcar aquest planeta amb una X”.

L’estrella Gliese 581, està dintre de les 100 estrelles més properes a nosaltres, a una distància de “només” 20,5 anys llum, dins de la constel·lació de Libra.

gliese-581c.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Nebulosa Carina, fotografiada pel Hubble.

Podem observar una regió d’uns 50 anys llum d’amplada, de la Nebulosa Carina fotografiada amb motiu del 17é aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble.

Carina és una nebulosa immensa situada a uns 7.500 anys llum aproximadament de nosaltres, al sud de la constel·lació austral de Carina, just a la quilla del vaixell Argo Navis.

Aquesta imatge ens ofereix una panoràmica de la nebulosa, on contínuament és formen estrelles, de la mateixa manera que també ho fan dins dels braços espirals de la nostra galàxia.

Per aconseguir aquesta fotografia han calgut 48 imatges preses per la Càmera de Recerca Avançada, i que per donar-li el color s’ha nodrit de la informació del Observatori Interamericà de Cerro Tololo a Xile.

El paisatge de la nebulosa, és esculpit per l’acció del vent estel·lar i de la radiació ultraviolada de les estrelles que habiten aquesta nebulosa. Aquestes estrelles estan actuant ara sobre el material restant que hi ha al voltant, per d’aquesta manera produir una segona generació d’estrelles.

La nebulosa conté una dotzena o més d’estrelles amb una brillantor  entre  50 i  100 vegades la massa del nostre Sol. Eta Carinae, és l’estrella més brillant de tota aquesta nebulosa i acabarà tard o d’hora la seva vida a través d’una explosió tipus supernova gegantina. Les senyals que ens dona per saber que passarà això, són els dos lòbuls de pols i gas que envolten l’estrella, indican que és troba en la fase d’una erupció en un espai de temps relativament breu.

Aquesta fotografia, només és una part del mosaic que podeu observar si aneu al enllaç de la imatge sencera.

nebulosa-carina.gif

Per més informació, pulseu aquest enllaç., i també el del Hubble Site.

1 comentari

La sonda STEREO ens mostra el Sol en 3-D.

Els dos satèl·lits de la missió STEREO de la NASA, han produït per primera vegada imatges tridimensionals del Sol.

Els científics esperen que les imatges de l’atmosfera exterior del Sol (corona solar) ajudarà a millorar els models informàtics de l’activitat solar. Així com també millorarà les prediccions que ajudaran als enginyers a protegir l’electrònica sensible dels satèl·lits que giren al voltant de la Terra i que estan subjectes a les tempestes solars.

Els dos vehicles espacials STEREO (Solar Terrestrial Relations Observatory) estan situats a l’espai des de l’octubre de 2006, per tal de prendre imatges en 3D simultàniament.

Entre les noves observacions, hi han imatges amb llum ultraviolada que ens mostren els forats de l’abrasadora corona solar. Aquests forats semblen foscos perquè revelen estrats més freds que les capes inferiors.

El vídeo en 3D ens ofereix la visió dels forats coronals girant al voltant del Sol. El vent solar (una corrent de partícules carregades des del Sol, que flueix per tot el Sistema Solar) és desprèn des d’aquests forats.

La imatge que mostren correspon a un vídeo en 3D, anomenat anàglif que amb unes unes especials (blau-vermell) proporcionen una sensació de relleu.

sol-3d.gif

Per més informació, pulseu aquest enllaç. Altres noticies en aquesta Web, el 25/10/06, , i el 23/3/07 .

1 comentari

Les imatges de la Mars Odyssey suggereixen l’existència de coves a Mart.

Els investigadors de la Universitat d’Arizona del Nord, Glen Cushing i Jut Wynne que treballant en el departament de Recerca Geologia dels Estats Units, indiquen que les fotos de la missió Mars Odyssey ens mostren forats de la mida d’un camp de futbol que podrien ser entrades de coves.

“Si hi ha vida a Mart, hi ha una bona possibilitat de trobar-la en aquestes coves” comenta en Jut Wynne.

Aquestes coves, és consideren els millors refugis per trobar qualsevol tipus de vida, perquè els protegeix de la radiació i d’altres factors.

“La superfície marciana, te un ambient extremadament dur, d’aquí be la importància protectora de les coves”, això deia en Glen Cushing. “Les coves a Mart és podrien convertir en hàbitats per a futurs exploradors, o podrin ser les úniques estructures que conserven les evidències de vida microbial passada o recent”.

“Aquesta és una descoberta molt interessant amb implicacions positives” deia en Nadine Barlow, professor adjunt de física i astronomia a NAU i expert en cràters meteòrics marcians. “Les coves de Mart poden ser uns bons llocs per l’acumulació de gel a llarg termini i això faria bones les localitzacions per trobar dipòsits d’aigua per suportar una exploració humana al planeta”.

Les dimensions d’aquests forats de les coves, oscl·la entre els 100 i 250 metres de diàmetre i han estat anomenats amb els següents noms: Dena, Chloe, Wendy, Annie, Nikki i Jeanne.

 

coves-a-mart.jpg
Per més informació, pulseu aquest enllaç.

 

1 comentari

Zones de perill per els planetes en formació.

Les estrelles que incuben planetes, farien be de quedar-se com a mínim a 1,6 anys llum de les estrelles massives. Si no s’arrisquen a que els forts vents estel·lars, s’enduguin una part important de la matèria formadora de planetes.

De fet, ja existien estudis previs que comentaven que la radiació de les estrelles massives, podien “evaporar” els discs proto-planetàris de gas i pols al voltant d’estrelles veïnes. Però la mida exacta de la “zona de perill” al voltant d’aquestes estrelles massives encara no se sabia.

Ara, en Zoltan Balog de la Universitat d’Arizona a Tucson (Estats Units) i els seus companys,  han utilitzat el Spitzer Space Telescope de la NASA, per encerclar les zones de perill al voltant d’un objecte massiu, agafant com a protagonista la Nebulosa Roseta, una regió de la nostra galàxia on és formen multitud d’estrelles a una distància de 5.200 anys llum de la Terra.

La recerca prèvia havia trobat que aproximadament un 50% de les estrelles joves, tenen discs polsegosos al seu voltant. L’equip de Balog, ha trobat aquesta mateixa proporció en la Nebulosa Roseta, però només en estrelles que eren com a mínim a 1,6 anys llum del seu veí més massiu.

Per distàncies més properes el nombre de discs proto-planetàris baixa a un 27% suggerint que molts més han estat escombrats per els vents estel·lars de les estrelles més massives.

Podem observar les zones de perill al voltant de cinc estrelles massives en aquesta imatge en infraroig de la regió central de la Nebulosa Roseta. Les dues estrelles brillants, on no hi ha els cercles corresponen a estrelles més properes a nosaltres i que estan situades al davant de la nebulosa.

roseta1.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Estrats en el cràter Terby.

La imatge PSP_001596_1525 ens mostra una seqüència d’estrats, on podem observar les roques il·luminades per una dèbil llum. Aquestes capes sedimentàries, han estat exposades a l’erosió en la zona del cràter Terby. Aquest cràter te un diàmetre d’uns 165 quilòmetres aproximadament i està situat dins de la depressió de Hellas, a l’hemisferi sud del planeta mart.

La successió d’estrats indiquen que tenen uns gruixos d’uns 2 quilòmetres i presenten multitud de capes horitzontals. Com que aquests estrats tenen una continuïtat lateral, pot ajudar a identificar un estrat en altres localitzacions de la mateixa zona.

Els detalls d’aquesta magnifica fotografia capturada per la càmera HIRISE, ens mostren variacions en la brillantor dels estrats, que indiquen una varietat de minerals. Basat en la facilitat amb que sembla que el vent pot erosionar aquests estrats, és considera que el componen principalment sediments de gra fi.

Encara no està clar com és varen formar aquests estrats, que podria haver estar per activitat volcànica, o per la força del vent. Encara que una altre teoria implica en tot o en part, que la depressió Hellas s’omplís de gel en una època del passat. Els estrats que veiem poden haver-se format com a resultat del material suspés en l’aigua.

La imatge va ser presa per la càmera HIRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 28 de novembre de 2006. El centre de la imatge està situada a -27,3 graus de latitud sud i 74,3 graus de longitud est, des de una distància al planeta de 256,4 quilòmetres.

crater-terbys.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Una estrella moribunda, crea la nebulosa Ull de Gat.

En aquesta detallada imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, observem la nebulosa Ull de Gat, encara que formalment està catalogada com NGC 6543. Aquesta nebulosa quan és va observar per primera vegada, no és va contemplar amb aquestes estructures tan complexes, degut a la qualitat òptica dels telescopis que era menor als actuals.

La nebulosa Ull de Gat, és va formar com a conseqüència d’una estrella de la grandària del Sol, que va expulsar els seus estrats exteriors en forma de bombolla, formant d’aquesta manera aquestes estrucutres tan singulars.

De fet va ser l’any 1994, quan el Hubble va revelar per primera vegada aquestes complicades formes en forma de closques de gas concèntriques, raigs de gas d’alta velocitat i nusos provocats pel xoc del mateix gas.

Com si la forma “d’ull de gat”, no fos prou espectacular, aquesta nova imatge capturada amb la Advanced Camera for Surveys (ACS), ens mostra fins a onze anells concèntrics, o closques al voltant d’aquest ull de gat. Cada anell és de fet una bombolla esfèrica de gas, vista de front.

Les observacions suggereixen que l’estrella va expulsar la seva massa en una sèrie d’impulsos a intervals de 1.500 anys. Aquestes convulsions creaven aquestes closques de pols i gas, cadascuna concèntrica a l’anterior, com si és tractés de les capes d’una ceba, on en el seu interior podríem trobar l’estrella moribunda.

ngc-6543.jpg

Per més informació, pulseu aquest enllaç.

1 comentari

Pàgina Següent »