WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-29 08:59:18' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Març, 2007

Un nou cúmul globular a la Via Làctia.

Els cúmuls globulars, són estructures gegantines d’estrelles de formes esfèriques formades alhora, i mantingudes unides per la seva gravetat mútua.

Sorprenentment, són alguns dels objectes més vells de l’Univers, doncs poden tenir més de 10.000 milions d’anys.

Actualment hi ha més de 150 cúmuls globulars d’estrelles, que orbiten dins de la nostra galàxia. Ara en podem afegir un altre a la nostre llista.

Aquest cúmul està situat aproximadament a 30.000 anys llum de nosaltres, dins de la nostra galàxia, la Via Làctia.  Degut a que està a uns 10.000 milions d’anys llum del centre de la Via Làctia, aquest cúmul s’amaga de la visió dels observatoris astronòmics que treballen en l’espectre visible. L’observatori astronòmic European Southern Observatory New Tecnology (ESO) l’ha pogut observar amb la regió de l’espectre infraroig, mostran-se d’aquesta manera tal com és darrera dels núvols i gas del nucli galàctic.

Viure dins d’un cúmul globular tindria que ser una experiència sorprenent. En l’espai equivalent a 7 anys llum , que és el doble de la distància del Sol a l’estrella més propera, hi trobariem més de 100.000 estrelles.

Aquesta imatge del candidat a ser el cúmul globular FSR 1735 descobert recentment al interior de la Via Làctia, va ser fotografiat a través de tres filtres infrarojos diferents (bandes J, H i K) amb un temps d’exposició per cada filtre de 225 segons, mitjançant l’instrument SofI del telescopi NTT de l’ESO. El camp cobert és de 5 minuts d’arc per costat. El nord és a dalt de la imatge, i està processada per Henri Boffin (ESO).

cumul-globular.jpg

més informació a, http://www.eso.org/outreach/press-rel/pr-2007/pr-12-07.html

1 comentari

La New Horinzons observa els anells de Júpiter.

La càmera Long Reconnaissance Imager (LORRI) de la sonda de la NASA New Horizons, va capturar aquesta imatge del sistema d’anells del planeta Júpiter, el passat dia 24 de febrer, des de una distància de 7,1 milions de quilòmetres.

Aquesta imatge està processada per tal de mostrar l’estret anell del planeta més gran del sistema solar. Aquesta estructura te al voltant de 1.000 quilòmetres d’amplada, amb una concentració mol tènue de material al interior de l’anell en forma de halo. “Aquesta és una de les imatges més clares fetes del distema d’anells de Júpiter”, comentava el Dr. Mark Showalter, un astrònom planetari del SETI Institute in Mountain View de Califórnia. “L’anell sembla diferent del que ens esperàvem, doncs és més ample del previst”.

Showalter suggereix que els blocs més grans de l’anell s’ajunten dins d’una franja estreta, degut a la influència de dos petits satèl·lits de Júpiter: Andrastea i Metis.

L’anell també sembla enfosquir-se al mig, potser degut a l’existència d’un satèl·lit encara per descobrir. “Si hi ha una lluna més petita dins d’aquests anells, esperem veure’l en algunes de les centenars d’imatges que la New Horinzons està transmeten a la Terra durant aquestes setmanes” va comentar el Dr. Andy Cheng, investigador principal del laboratori de física de la Universitat Johns Hopkins d’Estats Units.

anells-jupiter.jpg

més informació a, http://pluto.jhuapl.edu/gallery/missionPhotos/pages/030907.html

1 comentari

Quantes estrelles pots observar?

Quantes estrelles podeu observar en el vostre poble o ciutat?. Per saber-ho l’associació Globe que treballa en 109 països per desenvolupar programes d’estudi i recerca de la ciència entre les escoles, ens convida a fer un petit exercici d’observació de la famosa constel.·lació d’Orió. Amb el nostre resultat, és podrà generar una base de dades a nivell mundial, per entre altres coses determinar la contaminació lumínica.

Globe ha generat un PDF que és pot descarregar des de la seva web, www.globe.gov/globeatnight, on trobareu tota la informació necessària per realitzar aquest divertit e interessant treball. Tenim de temps per fer-ho fins el 21 de març

Us animem que realitzeu aquesta observació astronòmica visual, i envieu els vostres resultats per disposar d’aquesta manera d’una amplia estadística mundial.

orio.jpg

més informació a, www.globe.gov/globeatnight , i també a http://www.eso.cl/noticia_2007marzo14.php

1 comentari

Un mar a Tità.

Els científics planetaris ja havien comunicat l’existència de llacs al voltant del pol sud de Tità, el satèl·lit més de gran de Saturn. Ara sembla que a l’hemisferi nord també hi ha regions amb líquid.

Naturalment, no estem parlant d’aigua, ja que aquesta estaria congelada, degut a les baixes temperatures d’aquest satèl·lit per la seva distància al Sol, aproximadament uns 1.250 milions de quilòmetres.

 Les regions liquides estan plenes de metà, o età en estat líquid. Aquests “mars” varen ser observats pel radar de la sonda de la NASA Cassini, en una regió propera al pol nord. S’ha tingut que observar amb aquest instrument, ja que Tità està envoltat per una densa atmosfera, que fa invisible la seva superfície des de l’espai. El gran llac que podem observar en aquesta fotografia feta el passat dia 22 de febrer, te unes dimensions d’uns 100.000 quilòmetres quadrats, una àrea equivalent al gran llac Superior, situat entre el Canada, i Estats Units, o per que ens entenguem millor, unes tres vegades més gran que Catalunya.

Aquest llac proper al pol nord de Tità, està alimentat per un llarg riu de més de 200 quilòmetres de llargada, varis centenars de metres de profunditat i més d’un quilòmetre d’amplada.

Jonathan Lunine, científic en cap de la missió Cassini, va comentar que de fet no hi ha proves concloents de l’existència de que aquestes regions continguin líquid, però per les seves formes i aparences fosques així ho indiquen.

mar-a-tita.jpg

més informació a, http://saturn.jpl.nasa.gov/news/press-release-details.cfm?newsID=731, i també en les noticies editades en aquesta web els dies 15 de gener, i 3 de febrer.

1 comentari

La sonda Mars Express quantifica l’aigua que podria haver a Mart.

Segons els últims estudis, ens podem imaginar que la quantitat d’aigua atrapada en els estrats congelats del pol sud del planeta mart, és equivalent a una capa d’aigua líquida d’uns 11 metres cobrint tot el planeta.

Aquest nou supòsit, és el resultat de comprovar el gruix de gel polsegós del pol sud, després que la sonda europea Mars Express hagi fet més de 300 talls virtuals a aquesta zona del planeta. El radar ha vist que la diferència de les capes més baixes a les més altes és de 3,7 quilòmetres.

“Els dipòsits de les capes de gel del pol sud de Mart, cobreixen una àrea tan àmplia com el mateix continent europeu. La quantitat d’aigua que poden contenir, és la mesura més aproximada que s’ha fet fins ara”, això és el que deia el Dr. Jeffrey Plaut, investigador i director del Jet Propulsion Laboratory de la NASA, situat a Pasadena (California).

gel-al-pol-sud2.jpg

El cercle negre, indica la major presència de gel d’aigua en el pol sud de Mart.

L’instrument encarregat d’aquesta recerca és el Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionospheric Sounding (MARSIS), a bord de la sonda Mars Express.

Els dipòsits de les capes polars s’estenen més enllà del mantell polar de diòxid de carboni congelat, que el podem observar de color blanc al pol sud de Mart. La pols de la superfície planetaria enfosqueix a la vegada molts dels seus estrats. Tanmateix, la força del reso que el radar rep de la superfície rocosa que hi ha sota dels dipòsits de diòxid de carboni, suggereix que la composició és d’aigua congelada amb un mínim de un 90 per cent.

gel-al-pol-sud1.jpg

La imatge superior d’aquesta combinació, és un “radiograma” de la MARSIS. Mostra dades de la regió subsuperficial de Mart, amb els dipòsits formats per capes riques en gel d’aigua.

La imatge inferior correspon a la mateix regió situada en un mapa topogràfic, basat en les dades de l’altímetre làser de la càmera MOLA de la sonda Mars Global Surveyor de la NASA, la franja blanca coincideix amb la verticla de la imatge superior.

 Més informació a, http://www.esa.int/esaCP/SEMSWJQ08ZE_index_0.html

 

1 comentari

Els volcans de Io.

La càmera Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) de la sonda New Horinzons de la NASA, va capturar el passat dia 28 de febrer de 2007 aquesta espectacular imatge del satèl·lit de Júpiter, Io. És pot apreciar amb tota claretat els volcans en activitat d’aquest actiu satèl·lit, des de una distància de 2,3 milions de quilòmetres.

La superfície de Io està sobreexposada expressament,  per mostrar els detalls dèbils dels plomalls del volcà, que està situat en la part fosca del satèl·lit. L’erupció constant del volcà Tvashtar, produiex un enorme plomall amb una alçada aproximadament de 330 quilòmetres.

Aquest plomall és bastant asimètric i té una textura fina i complexa. Les seves característiques, tant de formació com de les seves dimensions, són encara un misteri.

La sonda New Horinzons, i el satèl·lit Io el cos geològicament més actiu del Sistema Solar, ens continuen sorprenent amb les seves imatges i descobriments.

io2.jpg

més informació a, http://pluto.jhuapl.edu/gallery/missionPhotos/pages/031307.html

1 comentari

1000 forats negres supermassius en aquesta fotografia.

Cadascun dels punts policroms d’aquesta fotografia, és un forat negre. El panorama és va crear a partir de imatges preses per l’Observatori de Raigs-X Chandra, el Telescopi Espacial Spitzer, a més de diferents telescopis situats a la Terra. Per tenir una idea de la regió de  l’espai que ocupen aquests forats negres, s’ha col·locat en un recuadre la Lluna a escala.

Cada forat negre de la imatge és realment un forat negre supermassiu situat en el cor d’una galàxia. Encara que aquests objectes tenen la singularitat de ser “negres”, és a dir inobservables, podem observar el material alliberat per altres estrelles que entra dins del forat negre. Els astrònoms anomenen aquests nuclis galàctics actius, amb les sigles AGNs.

Aquest nou estudi, suscita alguns dubtes sobre el que és creia que hi havia al voltant dels forats negres. Els astrònoms solien pensar que aquests, estaven envoltats per un torus (figura semblant a un dònut) de gas. Aquest torus bloquejaria la nostra vista a certes classes de radiació, depenent de la seva orientació. Hauríem de veure alguns forats negres talment obscurs, d’altres parcialment obscurs, i alguns observar-los clarament.

Però enlloc de ratificar aquesta predicció, els forats negres són, o totalment obscurs, o totalment visibles, sense que pugui haver observacions on la seva visió sigui difusa. Els astrònoms hauran de revisar els seus models per poder entendre millor l’ambient que hi ha al voltant d’un forat negre que s’alimenta activament d’estrelles veïnes.

1000-forats-negres.jpg

més informació a, http://chandra.harvard.edu/press/07_releases/press_031207.html

1 comentari

Nova Z Camelopardalis.

En aquesta imatge podem observar l’estrella Z Camelopardalis, un sistema estel·lar doble. En el centre hi ha l’estrella principal del sistema, una nana blanca, que hores d’ara és només una estrella col·lapsada en els últims estadis de la seva vida. Al voltant seu, just en la part superior de la imatge, hi ha la seva estrella companya. A l’entorn de les dues estrelles, hi ha una “closca” de gas i pols, que proporciona l’evidència del material expulsat durant l’explosió de la nova que segurament va succeir fa uns quants milers d’anys, i que degut al vent generat s’allunya cap enfora.

Aquesta nebulosa, amb una aparença d’un lòbul, tènue i groguenc hi podem apreciar unes barres blanquinoses tant a la dreta, com a l’esquerra. Aquestes barres superposades al lòbul, s’han produït degut a que la nova Z Camelopardalis, va explotar en una sèrie de ràfegues petites, com si fos un “singlot”, a diferència de les noves clàssiques que pateixen una sola explosió massiva.

La imatge combina dades recollides amb la radiació ultraviolada, des de la sonda Galaxy Evolution Explorer el passat 25 de gener de 2004. De fet aquesta va ser la primera missió d’aquesta sonda quant és va llançar a l’espai l’any 2003.

zcamnova-galex.jpg

més informació a, http://www.galex.caltech.edu/

1 comentari

Stephen Hawking, i la gravetat zero.

El famós cosmòleg Stephen Hawking està planificant l’experiència de gaudir de la gravetat zero.

Per poder sentir aquestes sensacions, caldrà volar dalt d’un Boeing 727 convenientment preparat. Aquesta aeronau viatja fent un camí d’òrbita parabòlica. Per això el passatger és tindrà que situar en la part superior de l’avió, que té forma de “gepa”. Durant 25 segons gaudirà d’una ingravidesa, i tot seguit mentre l’avio surt de la caiguda vertical, s’experimenta una resistència de 1,8 vegades la gravetat. Llavors l’avió pot realitzar altre vegada la maniobra d’òrbita parabòlica.

Stephen Hawking, ha estat durant molt temps un entusiasta astronauta, i sempre ha desitjat poder sentir les sensacions d’un vol espacial. Caldrà comprovar si una vegada hagi fet aquest vol amb el Boeing, encara tindrà ganes de contractar un vol per anar fora de l’atmosfera terrestre amb l’empresa Virgin Galactic.

Pels que tingueu interès de gaudir de la gravetat zero, cal que prepareu 3.750 $ per pagar-los a l’empresa d’Estats Units Zero Gravity.

hawking.jpg

més informació a, http://news.bbc.co.uk/2/hi/americas/6409597.stm

1 comentari

El telescopi espacial Hubble, resolt 50.000 galàxies a l’Ossa Major.

Aquesta fotografia és un recull de varis centenars d’imatges presses amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA, on podem apreciar una concentració de més de 50.000 galàxies.

Aquesta visió del Hubble, ens dona pistes sobre la joventut de l’univers. Podem apreciar en aquest mantell de galàxies, que no estan repartides de forma homogènia. Algunes galàxies semblen estar agrupades entre elles formant petits cúmuls, mentre que d’altres apareixen soles. Aquesta gran concentració de galàxies, podria explicar també la possible concentració de matèria fosca, necessària segurament per ajudar a la formació de tantes galàxies.

Com a conseqüència de l’estudi d’aquesta concentració de galàxies, ja s’ha pogut descobrir una gegantina galàxia amb dos forats negres en el seu nucli; varies lents gravitacionals (galàxies que la seva intensitat gravitatòria produeix imatges múltiples o deformades d’altres galàxies), i una llarga galeria de galàxies d’estructures variades.

Per enregistrar aquesta imatge d’alta definició, la Càmera Avançada del Hubble, va fer més de 500 exposicions durant 63 dies, repartits durant tot un any. El mosaic finals consta de 21 imatges, que cobreixen una àrea en el cel equivalent a 1,1º per 0,15º, cal tenir en comte que la Lluna te un diàmetre aparent de 0,5º en el cel.

L’astrònom Antón Kpekemoer de l’Institut de Ciència del Telescopi Espacial a Baltimore (Estats Units), va combinar totes les imatges per crear una panoràmica final, amb una informació que equival a més de 3.000 milions de píxels.

galaxies-ossa-major.jpg

més informació a, http://hubblesite.org/newscenter/archive/releases/2007/06/full/

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »