Arxiu per Març, 2007

Els anells i Mimes.

Una visió excepcional de la regió polar sud del planeta Saturn. Podem contemplar com la mateixa ombra del planeta tapa una part dels anells que te just al darrera.

A l’esquerra observem el satèl·lit gelat de Mimes, que amb un diàmetre de 392 quilòmetres està situat a una distància de Saturn, de 185.520 quilòmetres. Aquest satèl·lit va ser descobert l’any 1789 per l’astrònom William Herschel. Te com a tret distintiu un cràter d’impacte de més de 130 quilòmetres, que en relació al satèl·lit, cobreix al voltant de 1/3 del seu diàmetre.

En aquesta fotografia podem observar el costat il·luminat dels anells amb una inclinació d’aproximadament 28 graus.

Les imatges varen ser preses utilitzant filtres espectrals vermells, verds i blaus que al convinar-se van crear aquesta imatge en color. LA imatge la va enregistrar la sonda Cassini-Huygens, una missió en cooperació entre la NASA i l’Agencia Espacial Europea (ESA), amb la càmera de gran camp el passat dia 20 de febrer de 2007, des de una distància de 1 milió de quilòmetres.

saturn2.jpg

més informació a, http://photojournal.jpl.nasa.gov/catalog/PIA08367

1 comentari

El Telescopi Spitzer identifica molècules en exoplanetes.

El Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, ha pogut capturar imatges de planetes de fora el nostra Sistema Solar, coneguts com a exoplanetes, on s’ha pogut identificar per primera vegada molècules en les seves atmosferes. Aquest fet, és molt important per tal de poder detectar rastres de vida en aquests exoplanetes rocosos.

El Spitzer, és un telescopi espacial que treballa dins de la radiació de la llum infraroja. Va obtenir dades dels planetes identificats com HD 209458b i HD 189733b, anomenats també com a “Júpiter calents”, ja que com el mateix planeta Júpiter, estan fets de gas, però orbiten molt més a prop del Sol.

Les dades indiquen que els planetes son més secs i nubosos del que s’havia previst. Els indicis preveien que aquests planetes podrien tenir gran quantitat d’aigua en les seves atmosferes, però sorprenentment no s’ha trobat en cap d’aquests planetes. Els astrònoms creuen que de totes maneres l’aigua podria estar amagada per sota de les denses atmosferes d’aquests planetes gegants.

Aquests núvols podrien estar formats per gran quantitat de pols. De fet un d’aquests planetes, HD 209458b, ja va mostrar indicis d’aquests diminuts grans de sorra, anomenats silicats, en la seva atmosfera. Això podria significar que els cels d’aquest planeta estan plens d’alts i polsegosos núvols, diferents de qualsevol altres observats en planetes del nostre Sistema Solar.

El planeta HD 209458b va ser descobert el novembre de 2001 pel Telescopi Espacial Hubble, te una massa equivalent a 0,69 vegades la de Júpiter, i te una òrbita al voltant de l’estrella HD 209458 amb una massa de 1,05 vegades la del Sol, aquesta estrella està situada en la costel·lació de Pegasus a una distància de 153 anys llum de nosaltres.

hd-209458b2.jpg

més informació a, http://www.spitzer.caltech.edu/Media/releases/ssc2007-04/release.shtml, i també en la noticia d’aquesta web publicada el dia 6 de febrer de 2007.

1 comentari

Ocultació de Regulus per la Lluna.

La matinada del divendres 30 de març, la Lluna ocultarà a una estrella força brillant, de fet la més brillant de la constel·lació del Lleó, alfa Leo coneguda amb el nom de Regulus.

Regulus és una estrella triple, es a dir te dues estrelles que giren al seu voltant. Te una magnitud de +1,34,  és 4,1 vegades més gran que el nostre Sol, i és troba a una distància de nosaltres de 77,56 anys llum.

A l’antiga Babilònia és coneixia aquesta estrella amb el nom de Sharru, que vol dir “El Rei”, i les tradicions d’origen mesopotàmic encara més antigues, veien en aquesta estrella al llegendari Amil-Gal ur el “Rei de l’Esfera Celeste”.

Els àrabs, empraven el nom de Kabeleced o Al Kalb al Asad que significava “Cor de Lleó”. Els hebreus hi veien en aquesta estrella el record del Lleó de Judà, i això va representar la creació del simbol nacional de “L’Estrella de David”.

Els llatins varen recuperar la definició regia i l’anomenaren l’estrella del lleó, estrella Basílica, o sigui “Estrella Reial”.

Per últim en el segle XV, el famós astrònom Tucho Brahe va imposar definitivament el nom de Regulus, que significa “el petit Rei”.

L’ocultació d’aquesta brillant i “reial” estrella serà a les 3h 49m 36s Temps Universal (cal afegir dues hores per convertir-la a horari civil). Ara només ens cal que faci bon temps.

regulus-lluna.jpg

imatge de Starry Night Pro.

2 comentaris

Noves imatges del satèl·lit AKAI.

Estem contemplant una imatge que ens proporcona pistes d’estrelles que és troben en diferents fases de la seva evolució, així com també el material interestel·lar que hi ha al voltant dels forats negres. Aquesta informació ha estat recollida per el satèl·lit AKAI un potent rastrejador del cel de radiació infraroja.

Des de el seu llançament el febrer de 2006 l’AKAI, un projecte de l’Agencia d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA), amb la participació de l’Agencia Espacial Europea (ESA), ha generat informació així com imatges excepcionals d’un Univers infraroig. Els nous resultats, van ser presentats la setmana passada en la reunió anual de la Societat Astronòmica Nacional del Japó, mostrant vistes d’estrelles en el mateix final de la seva vida, romanents de supernoves dins de nuclis actius de galàxies, on segurament hi han forats negres envoltats per núvols de gas molecular.

L’estudi de la formació i evolució de les estrelles, i més concretament l’evolució de les galàxies a l’Univers, els satèl·lits infrarojos com l’AKAI tenen un clar avantatge. El material expulsat a l’espai interestel·lar per les estrelles velles, és escalfat per la radiació de les estrlles més joves, i per les col·lisions amb el material ja present a l’espai, d’aquesta manera aquesta energia és remet en forma de radiació infraroja.

Aquesta imatge ens mostra la nebulosa de reflexió IC4954/4955 enregistrada per l’AKAI. La nebulosa està situada en la constel·lació de Vulpecula, a una distància d’uns 6500 anys llum de nosaltres. La fotografia és una combinació de set filtres de diferents longituds d’ona d’infraroig, d’aquesta manera ens revela les diferents formacions d’estrelles a través de tres generacions diferents d’evolució estel·lar. La regió que cobreix aquesta imatge correspon a una àrea de 13 per 20 anys llum aproximadament.

akai1.jpg

més informació a, http://www.esa.int/esaCP/SEM9PZS4LZE_index_0.html

1 comentari

La galàxia del Barret.

El Telescopi Espacial Hubble de la NASA, ens mostra una de les meravelles del cel nocturn, segurament una de les galàxies més fotografiades de l’univers, la galàxia del Barret coneguda també per M-104 dins del catàleg de Messier.

En aquesta galàxia, s’hi pot distingir clarament el nucli blanc, bulbós i brillant encercalt per gruixuts núvols de pols que encerclen l’estructura espiral de la galàxia. Vista des de la Terra, la podem observar de costat. De fet l’observem amb una inclinació d’uns 6 graus cap al nord del seu propi pla equatorial. Aquesta galàxia s’anomena del Barret a causa que la seva semblança amb la vora d’un barret mexicà.

Amb una magnitud relatviament brillant de +8, Messier 104 està just per sobre del límit de visibilitat de l’ull humà, encarà que és fàcilment visible a través de telescopis petits.

M-104 està inclosa en el ric cúmul de galàxies de Virgo, aquesta és una de les més massives, amb una massa equivalent a 800.000 milions de sols. La galàxia te una grandària de 50.000 anys llum de punta a punta, i està situada a 28 milions d’anys llum de nosaltres.

m-104.jpg

més informació a, http://hubblesite.org/newscenter/archive/releases/2003/28/image/a

1 comentari

Enceladus i la rotació de Saturn.

Aquesta podria semblar la història de David i Goliat de proporcions saturnianes. Resulta que Enceladus un satèl·lit situat en el planeta dels anells, està sobrecarregant el camp magnètic del gegant Saturn, tant que aquest camp està girant més lentament que el mateix planeta. Aquest fenomen fa gairebé impossible mesurar la durada del dia a Saturn utilitzant les tècniques que funcionen en els altres planetes gegants.

enceladus2.jpg

“ningú podria haver pronosticat que la petita lluna Enceladus tindria tal influència sobre la tècnica de ràdio que s’ha utilitzat durant anys per determinar la durada del dia a Saturn”, això és el que deia el Dr. Don Gurnett de la Universitat de Iowa. Gurnett és el cap de recerca de la sonda espacial Cassini, en l’experiment d’ones de ràdio i plasma de la NASA. La tècnica de ràdio, mesura la rotació del planeta prenent el seu “ritme cardíac”, aquest és un ritme natural que emet des de el seu interior.

Un nou estudi de les dades enviades per la Cassini, mostrava que el potent camp magnètic de Saturn, s’estava carregant de partícules elèctriques que arribaven a través del vapor d’aigua que surt dels guèisers d’Enceladus.

 

enceladus3.jpg

 

Les partícules de gas expulsades d’aquests guèisers augmenten la grandària del torus al voltant de Saturn. Com que aquestes partícules es tornen carregades elèctricament, són capturades pel camp magnètic de Saturn, formant així un disc de gas ionitzat, o plasma que envolta el planeta a prop de l’equador. Les partícules sobrecarreguen el camp magnètic tant que aquest mateix disc s’alenteix, i de retruc la mateixa rotació del planeta.

Actualment, prenent com a referència el moviment dels núvols de Saturn, no hi cap tècnica prou acurada per mesurar amb precisió la rotació interna del planeta.

Més informació a, http://www.esa.int/esaCP/SEM1KTS4LZE_index_0.html, també podeu trobar més informació d’Enceladus en la noticia d’aquesta web publicada el passat dia 15 de febrer.

1 comentari

La visió làser del telescopi Gemini, ens mostra detalls sorprenents de la nebulosa d’Orió.

En aquesta imatge podem observar una petita regió de la Nebulosa d’Orió, coneguda també per M-42 degut a l’inclusió en aquest catàleg. Aquest objecte està format fonamentalment per hidrogen, amb  una  densitat  extremadament baixa de tant sols 10-17 g/cm2, està situada a uns 1500 anys llum de nosaltres, amb una grandària d’uns 16 anys llum, és una regió de la nostra galàxia on és formen multitud d’estrelles.

La imatge ens mostra unes esteles on al capdavant, hi han unes estructures semblants a unes “bales” supersòniques de gas expulsades de la mateixa nebulosa.

El fet que provoca aquestes expulsions és encara un misteri, però els astrònoms pensen que és ocasionat per algun esdeveniment violent que s’esdevingut recentment.

Cada una d’aquestes bales de gas té un núvol associat d’àtoms de ferro, que situats en la seva punta brillen amb un intens color blau. Això és seguit per esteles més llargues de hidrogen a unes temperatures molt elevades, que en la imatge les veiem de color taronja.

La fotografia va ser captada pel sistema d’òptica adaptativa ALTAIR de gran telescopi Gemini Nord, situat en la cima del volcà Mauna Kea a l’illa de Hawaii a 4213 metres d’alçada, l’altra telescopi Gemini sud, està situat al cerro Panchón en el centre de Xile a 2722 metres d’alçada.

El sistema electrònic  d’òptica adaptativa compensa les distorsions atmosfèriques, mostrant unes imatges molt més nítides. Utilitza el sistema d’estrella guia làser del Telescopi Gemini Nord. Les imatges és varen capturar utilitzant una relació focal en el telescopi de f/14, amb els filtres de FeII, H2 1-0 i filtre de K. Amb tot això s’aconsegueix una combinació de color semblant a la realitat. El camp aparent que representa aquesta regió de la nebulosa d’Orió, equival a 50 segons d’arc, més o menys la mateixa grandària aparent que te el planeta Júpiter quan l’observem amb telescopi.

gemini.jpg

més informació a, http://www.gemini.edu/index.php?option=content&task=view&id=226

1 comentari

Noves imatges de la superficie del Sol, des de el Hinode.

Aquesta imatge esta presa pel Telescopi Òptic Solar Hinode, el passat dia 12 de gener. Podem apreciar els filaments de plasma solar, que connecta regions de polaritat magnètica diferent. El Hinode va captar aquestes imatges molt dinàmiques de la cromosfera solar. La cromosfera és una regió prima de l’atmosfera solar, situada enmig de la fotosfera (regió visible del Sol), i la corona solar.

Els tres instruments principals del hinode, el Telescopi Òptic Solar, el Telescopi de raig X i l’Espectròmetre ultraviolat Extrem, estan observant les diferents regions del Sol. Els estudis és centren en l’atmosfera solar des de la superfície visible, coneguda com a fotosfera, fins a la corona, l’atmosfera exterior del Sol que s’estén cap enfora al Sistema Solar.

“Les imatges que ens envia el Hinode, estan mostrant evidències irrefutables a favor de la presència de processos conduïts per la turbulència dels camps magnétics, en totes les escales, a la superfície del Sol, a la cromosfera ocasionant un dinamísme extrem, fins arribar a l’alta atmosfera que està al voltant del Sol”, això deia Alan Title, professor de física a la Universitat de Stanford, Califòrnia.

hinode1.jpg

més informació a, http://www.nasa.gov/centers/marshall/news/news/releases/2007/07-031.html , i també en la noticia d’aquesta web publicada el dia 4 de desembre de 2006.

1 comentari

El Sol i la Lluna, observades per la sonda STEREO.

Mentre que una part important de l’hemisferi nocturn de la Terra, observava amb curiositat el passat de 3 de març el pàl·lid color vermellós de la Lluna eclipsada. Lluny de nosaltres hi ha altres “ulls” que també poden gaudir d’unes circumstàncies semblants als eclipsis terrestres.

El passat dia 25 de febrer, una de les dues sondes Solar Terrestrial Relations (STEREO) de la NASA, en aquest cas la unitat STEREO-B va aprofitar que la Lluna passava per davant del Sol, per observar aquest peculiar “eclipsi anular de Sol”, aquest tipus d’eclipsi només són possibles des de l’espai. Per aquest motiu les observacions de la Lluna, és van fer per calibrar els instrumentes de la sonda STEREO-B.

En aquesta imatge, podem observar que el disc lunar és més petit del que podem observar durant un eclipsi solar terrestre ( cal tenir present que el disc solar i lunar des de la Terra, tenen la mateixa grandària aparent). Això és degut a que la sonda STEREO-B és troba 4,4 vegades més lluny de nosaltres, que la Lluna de la Lluna de la Terra.

Aquests vehicles espacials enviats a l’espai el passat 25 d’octubre de 2006, estan dissenyats per mesurar entre altres coses, les explosions de plasma solar en tres dimensions. En alguna ocasió ja en pogut observar aquestes expulsions massives coronals, que s’han dirigit cap a la Terra.

transit-lluna-sol.jpg

per observar l’animació complerta, i més informació a, http://www.nasa.gov/mission_pages/stereo/news/TotalLunarEclipse07.html

1 comentari

Llums i ombres dels satèl·lits de Saturn.

En aquesta seqüència podem observar les llunes Mimes, Enceladus i Diones durant una cursa a través del disc del planeta Saturn. Les imatges estan presses des del Telescopi Espacial Hubble de la NASA. Ens mostra els sistemes d’anells perperndiculars al Sol, un esdeveniment que tan sols el podem observar un cop cada 15 anys.

A causa d’aquesta alineació especial, els satèl·lits fan ombres al planeta i als seus anells. Podem observar a Dione a l’esquerra de la imatge, Mimas al centre, i Enceladus a la dreta. Diones i Enceladus, projecten les seves llargues ombres per sobre dels anells del planeta.

Les imatges varen ser presses el dia 17 de novembre de 1995, amb la càmera planetària de gran camp del Hubble, amb filtres blau, verd i vermell, i també amb la càmera de recerca avançada l’any 2003.

sat.jpg

més informació a, http://hubblesite.org/newscenter/archive/releases/2007/13/image/a/

1 comentari

Pàgina Següent »