Arxiu per Febrer, 2007

Nova Scorpii 2007.

La Nova Scorpii 2007, no era gran cosa quan els dos caçadors de noves, els japonesos Yuji Nakamura, i Yukio Sakurai independentment la van descobrir el passat dia 4 de febrer, llavors és trobava en la magnitud 9. Però des de llavors hi hagut un important increment de lluminositat, fins arribar a magnitud 3,9 el passat divendres dia 16. Aquest mati és trobava a magnitud de 4,3 aproximadament.

 

Aconsellem la seva observació encara que sigui a ull nu, o millor amb prismàtics. Podeu fer fotografies amb pel·licula sensible a ISO 200 i una exposició de no més de 30 segons, si ho feu sense seguiment de telescopi.

Adjuntem una imatge amb la regió on localitxar-la, just per sota de Júpiter i Antares, 30-45 minuts abans que surti el Sol.

nova-scorpii-2007.jpg

més informació a, http://skytonight.com/observing/home/Nova-Sco-2007.html

1 comentari

Crestes com a conseqüència d’una alteració fluida.

En aquesta imatge es mostra una interessant conclusió de la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA. Els científics anunciaven que el vehicle espacial havia recollit evidències que alguna classe de líquid o gas va fluir per sota de la superfície de Mart, en temps passats.

En aquest cas, ens trobem en aquelles situacions rares on unes boniques imatges, també recullen una important informació científica. Si observem la fotografia, podem reconèixer uns estrats situats en el barranc  anomenat Candor Chasma.

El geòleg Chris Okubo, de la Universitat d’Arizona, ens explica el que va observar en el moment d’estudiar la fotografia:

“La observació de les zones blanquinoses, on hi ha una manca de material fosc al llarg de la cresta, és un senyal d’alteració mineral per fluids, que és movien a través d’aquelles falles” segons Okubo, “Em recordava sobre alguns terrenys que ja havia vist durant els estudis de camp a Utah, aquelles zones de to lleugerament clar, o “aurèoles” situades a qualsevol costat de les escletxes a través de les marès (pedra arenosa) més fosques”.

En algun  moment del passat llunya, els fluids és movien a través de canals subterranis. Els minerals dins del fluid, es dipositaven en estrats sobre el mateix curs líquid durant milions d’anys. Llavors la superfície desgastada per l’erosió del vent i la sorra, va mostrar el dibuix de les diferents capes més antigues.

L’alta resolució de la Mars Reconnaissance Orbiter, ens mostra detalls d’un metre de la superfície del planeta.

candor-chasma.jpg

més informació a, http://www.nasa.gov/home/hqnews/2007/feb/HQ_0743_MRO_Chasma.html

1 comentari

Robots exploradors d’asteroides perillosos.

Una flota de sondes exploraran el Sistema Solar, per protegir-nos d’asteroides perillosos. Aquests petits robots esfèrics aterraran en un asteroide, mentre que altres més grans escoltaran les informacions i vibracions que hauran originat degut a l’aterratge, per determinar d’aquesta manera l’estructura interior d’aquest objecte.

la NASA,  te una llista amb 800 asteroides amb òrbites potencialment perilloses, per les seves possibles col·lisions amb el nostre planeta. Si un d’ells realment és troba en el camí d’aquesta col·lisió, conèixer les seves propietats físiques pot ser crucial per intentar destruir-lo, o desviar-lo de la seva òrbita.

Si aquest asteroide és un senzill tros de roca, un propulsor convenienment adherit a l’objecte podria estalviar-nos un impacte catastròfic. Això no funcionaria, si l’asteroide fos una concentració de petites roques unides per la gravetat. Un objecte d’aquestes característiques va ser visitat per la sonda japonesa Hayabusa.

En els casos d’asteroide de concentració gravitatòria, o que aquest tingui una grandària mitjana, un “tractor de gravetat” funcionaria millor. Aquest vehicle espacial, simplement giraria entorn de l’asteroide per donar-li un impacte suficient per desequilibrar-lo i treure’l de l’òrbita d’impacte al nostre planeta.

robot-explorador.jpg

més informació a, http://space.newscientist.com/channel/solar-system/comets-asteroids/dn11001

1 comentari

La matèria dominarà l’Univers fins al final.

Aguna vegada ens hem preguntat com serà l’univers d’aquí a un bilió d’anys, despreés que l’última estrella hagi desaparegut ?.

Durant molts anys, la saviesa convencional entre els científics era que la matèria de l’univers es descompondria, conduint a un cosmos desproveït de tot excepte radiació.

S’espera que els protons, que formen la base de la matèria atòmica ordinària es descomponguin finalment en positrons i raigs gamma. És creu també que les partícules de matèria fosca són capaces d’autoanihilar per produir també raigs gamma.

Un nou estudi està desafiant aquella imatge d’un univers empastat de radiació. Els físics Lawrence Krauss, i Robert Scherrer diuen que la matèria dominarà sobre la radiació per sempre a causa de la presència d’energia fosca, la força misteriosa que està provocant l’expansió accelerada de l’univers.

Si l’energia fosca manté la seva força, provocarà l’expansió d’un univers infinit. Això diluirà en gran manera tant a la matèria com la radiació. Cal tenir present que una propietat fonamental de la radiació, és que es dilueix més ràpid que ho fa la matèria.

Si vivim en un univers finit, llavors hi ha una quantitat finita de matèria i com a conseqüència hi hauria una última partícula que portaria a un cosmos dominat de radiació. Però si l’univers és infinit, com suggereixen algunes teories, llavors el procés de decadència podria continuar per sempre, amb material que continuament disminueix però que mai no desapareix totalment.

L’anihilació de la matèria fosca no és tornarà significativa fins com a mínim un bilió d’anys (1.000.000.000.000) recordeu l’edat aproximada del nostre univers està en 14.000 milions d’anys, Krauss assegura que la decadència del protó és encara molt més remota, potser fins a 1035  anys.

seqd_063a_half.jpg

més informació a, http://www.newscientist.com/blog/space/2007/02/matter-will-dominate-universes-dying.html

1 comentari

El gran cometa del 2007.

El cometa C/2006 P1 va ser descobert l’agost de 2006 per Robert McNaught en unes imatges presses per D.M. Burton amb el telescopi Uppsala Schmidt de 0,5 metres, a Austràlia. Aquest és un del 29 cometes descoberts des de començament de 2004 dins d’un projecte de recerca sistemàtica en els cels australs d’asteroides i cometes, amb òrbites properes a la Terra.

En el moment del seu descobriment, el cometa era un objecte dèbil i difús, unes 50.000 vegades menys brillant del que pot percebre l’ull humà. Una vegada s’apropà al Sol, la seva brillantor el va fer el cometa més brillant dels últims 40 anys, superant de molt els cometes Hale-Bopp o west, s’ha convertit amb el Gran Cometa del 2007.

 Els astrònoms dels observatoris de ESO al nord de Xile, han estat en una situació privilegiada per poder gaudir d’aquest espectacle.

Mostrem una fotografia pressa des de El Paranal la nit del 18 de gener de 2007, just quan el cometa s’amagava darrera de l’oceà Pacífic. En primer pla, podem observar un dels telescopis de 8,2 metres del Very Large Telescope, així com dos dels Telescopis Auxiliars de 1,8 metres.

mcnaught2.jpg

més informació a, http://www.eso.cl/fotos_exter/2007ene_19.html

1 comentari

Enceladus, un món gelat.

Les nombroses fractures blau-verdoses que podem observar en fals color, en aquesta fotografia pressa per la sonda Cassini de la NASA, corresponen a grans extensions de gel que cobreixen la major part d’aquest satel·lit de Saturn.

La fotografia ens mostra l’hemisferi que sempre està d’esquena al planeta. Penseu que el mateix que l’hi passa a la Lluna, ensenyant-nos sempre la mateixa cara, degut a la sincronia de velocitat de rotació amb la de translació,  degut a l’atracció gravitatòria de la Terra, succeeix a la majoria de satèl·lits del Sistema Solar. Amb aquestes circumstàncies, aquesta regió conté un cert nombre de trets tectònics importants, monstrant  per exemple com interacciones les diferents forces geològiques, també podem observar diferents impactes meteòrics.

En el centre de la fotografia hi ha la regió de Diyar Planitia, una zona plana i amb estructures de “canals”. Tot aquest hemisferi, les fractures interrompen el terreny més antic. Les més joves esmostren de color blau-verdós, indicant segurament la presència de gel d’aigua.

Aquest mosaic consta de 75 imatges, amb 25 registres per generar el fals color. Estan presses amb la càmera d’alta resolució de la sonda Cassini el dia 9 de març de 2005, des de una distància que variava dels 4.300 als 31.800 quilòmetres.

enceladus1.jpg

més informació a, http://photojournal.jpl.nasa.gov/catalog/PIA08354

1 comentari

Els cometes de la Nebulosa Hèlix.

La última fotografia pressa pel Space Telescope Spitzer, ens mostra una imatge en fals color de la Nebulosa Hèlix, situada dins de la constel·lació d’Aquarius, a uns 700 anys llum de la Terra. Aquesta nebulosa va ser antigament una estrella com el nostre Sol.

Quan aquesta va morir, les seves capes més externes van formar aquesta estructura que veiem actualment.

Podem observar uns filamentes de pols que envolten la nebulosa. Els astrònoms creuen que l’explosió de l’estrella va barrejar tot el núvol cometari que tenia al seu voltant, i com a resultat estem observat les seves col·lisions.

Es creu que aquesta expansió i col·lisió s’haurà acabat d’aquí a uns 10.000 anys. Llavors els núvols acolorits, estaran dissols i tant sols restarà en el centre la nana blanca.

2007-0212helix.jpg

més informació a, http://www.spitzer.caltech.edu/Media/releases/ssc2007-03/release.shtml

2 comentaris

Quàsars distants envoltats per matèria fosca.

Mentre ens comencem a assabentar on està una part de la matèria (estrelles, pols, gas, planetes, etc), suposem que la matèria fosca, ocupa 10 vegades més que la matèria que observem. De fet,  les dades recollides en els quàsars recolzen aquesta teoria.

Per aquesta recerca, s’ha utilitzat el Sloan Digital Sky Survey (SDSS-II), un conjunt detallat de dades que contindrà quan estigui acabat el 25% del cel enregistrat. Els astrònoms estan estudiant contínuament aquestes dades, per tal de trobar petites informacions que ajudin a donar més pes a les seves teories.

Amb aquest estudi, un equip d’astrònoms dirigits per Yue Shen de Princenton University, determinava la posició de 4.000 quàsars brillants. Els quàsars són alguns dels objectes més brillants de l’Univers, i és creu que són la radiació emesa a prop de forats negres supermassius dins dels cors de les galàxies, situades a milers de milions d’anys llum de nosaltres, just en el moment que l’Univers tenia tan sols poc més de mil milions d’anys d’edat.

Si la matèria fosca es invisible, com poden comptar els astrònoms la quantitat que hi al voltant d’un quàsar?. Doncs bé, a través de la gravetat. Encara que els astrònoms no poden veure la matèria fosca, si poden detectar la seva influència al voltant de la matèria, en aquest cas els quàsars.

Els investigadors desenvolupen models de com s’haurien d’agrupar els quàsars, depenent de la quantitat de matèria fosca que els envolta. I aquesta última recerca lliga amb els seus models teòrics. D’aquesta manera, la incorporació de matèria fosca, hauria proporcionat la gravetat que ajudaria als forats negres supermassius a adquirir la seva matèria per formar-se, i a créixer conjuntament amb les galàxies que els envolten.

20070209quasar_fig.jpg

La imatge ens mostra la distribució de la matèria fosca, halos massius i quàsars lluminosos en una simulació de l’Univers quan tant sols tenia 1600 milions d’anys d’edat. L’estructura de filaments de color gris ens idica la distribució de la matèria fosca (invisible). Petits punts blancs marquen “els halos” concentrats de matèria fosca amb densitats properes a 3000 milions de vegades la massa del Sol. Els punts blaus, marquen també concentracions de matèria fosca, amb densitats superiors a 7000 milions de vegades la densitat del Sol, que seran a la vegada els precursors dels quàsars.

Més informació a, http://www.sdss.org/news/releases/20070209.quasar.html

1 comentari

Saturn en oposició.

Aquests dies el planeta Saturn, és troba en les millors condicions de visibilitat, concretament el dissabte 10 de febrer és trobava en oposició al Sol. En aquestes circumstàncies el planeta és troba en línia recta amb el Sol, situant en mig a la Terra a la menor distància al planeta dels anells.

El planeta és mostra com un objecte força brillant, amb una magnitud aparent de -0,04, está a una distància de la Terra de 8,2006 unitats astronòmiques (UA), és a dir a uns 1.222 milions de quilòmetres aproximadament, amb aquesta distància el planeta de 120.000 quilòmetres de diàmetre, se’ns ofereix amb un di“ametre aparent de 20,32″.

La seva posició respecte a l’horitzó es de 112º, amb una alçada (per les 10 de la nit) de 45º aproximadament.

saturn-oposicio.jpg

imatge, Starri Night Pro.

1 comentari

Els torrents de Mart.

La imatge PSP-001697-1390 mostra part d’un cràter sense nom d’uns 7 quilòmetres d’amplada, i una profunditat a les parets de 700 metres aproximadament. Així mateix, aquest està situat dins del cràter Newton de 298 quilòmetres de diàmetre.

Podem comprovar en aquesta imatge la diversitat de “torrents”, rectilinis, ondulats, alguns amb importants dipòsits de materials.

terra-sirenum1.jpg

Els diversos tipus de torrents, podrien haver estat formats per diferents mecanismes. Les principals teories, expliquen que aquests orígens podrien ser, per erosions per filtracions, erupció d’aigua d’una capa aqüífera sub-superficial, per la fusió de gel per sota de la superfície, per neu superficial, o per ensorraments secs de material sòlid.

En aquesta imatge augmentada que cobreix una àrea de 610 x 740 metres, podem apreciar que la il·luminació del Sol prové del nord-est. També observem gran quantitat de torrents en formes rectilínies, que  com a conseqüència de poc material de desplaçament, no disposen dels dipòsits d’acumulació anomenats per la seva forma,”dipòsits de vano”.

terra-sirenum2.jpg

Aquestes imatges estan presses per la càmera High Resolution Imaging Science Experiment (HiRISE) de la sonda de la NASA Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) el passat dia 6 de desembre de 2006, des de una distància de 256 quilòmetres. Les imatges es van capturar quan a Mart tenia un horari local de 15h 40m, en aquests moments el Sol estava tant sols a 16º per sobre de l’horitzó. La resolució màxima de la imatge inferior, és de 50 cm per píxel.

Més informació a ,  http://hiroc.lpl.arizona.edu/images/PSP/diafotizo.php?ID=PSP_001697_1390

1 comentari

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »

The document has moved here.

301 Moved Permanently

Moved Permanently