WordPress database error: [Incorrect DATETIME value: '0000-00-00 00:00:00']
SELECT DISTINCT YEAR(post_date) AS `year`, MONTH(post_date) AS `month`, count(ID) as posts FROM wp_posts WHERE post_date < '2024-03-19 11:39:22' AND post_date != '0000-00-00 00:00:00' AND post_status = 'publish' GROUP BY YEAR(post_date), MONTH(post_date) ORDER BY post_date DESC

Arxiu per Desembre, 2006

El martell de Dèu.

El martell de Déu, podria ser la traducció al català de la novel·la del gran escriptor Artur C. Clarke El martillo de Dios, on l’aparició d’un asteroide que amenaça a caure a la Terra, hi planteja alhora un gran dilema, cal destruir l’asteroide abans no arribi a la Terra ?.

Sent l’últim article de l’any 2006, no tenim la intenció de preocupar-vos innecessariament. Tot just el contrari, davant d’algunes noticies certament alarmants, voldríem en tot cas afinar amb una mica més de informació el fet que hi ha una petitíssima possibilitat, 1 entre 40.000 que el dia 31 d’octubre de l’any 2041 un asteroide pugui arribar a topar contra la Terra, provocant d’aquesta manera danys a nivell regional.

L’asteroide en qüestió s’anomena 2006 XG1, es va descobrir el passat 20 de setembre de 2006 des de el Catalina Sky Survey de la Universitat d’Arizona, dins del projecte NEOS que s’ocupa de la recerca d’asteroides amb òrbites que pugui interaccionar amb la Terra i d’aquesta manera provocar possibles impactes amb el nostre planeta.

En un primer moment es va considerar que no hi havia cap risc d’impacte, encara que observacions posteriors l’han situat en el nivell 1 de l’escala d’Impacte de Torí.

El que va ser una descoberta rutinària ha posat aquest objecte del nostre Sistema Solar en una recerca més constant donat el baix nivell d’impacte que representa. Els càlculs actuals mostren que la possibilitat de col·lisió és extremadament improbable. Segurament les observacions telescòpiques que a partir d’ara s’efectuaran podran afinar l’òrbita d’aquest asteroide i situar-lo a nivell 0 de l’escala de Torí.

Actualment només dos objectes estan dins de l’escala de Torí amb un nivell superior a 0: l’asteroide 1950 DA, i ara 2006 XG1.

Les dimensions aproximades d’aquest asteroide estan situades entre els 600 i 1400 metres partint de la base de que es tracta d’un objecte irregular. Si l’impacta es produís podria alliberar una energia equivalent a 1700 megatones de TNT, provocant una devastació a nivell regional. Els càlculs actuals pressuposen que l’asteroide podria passar a uns 5000 km de la Terra, penseu que la Lluna es trobà a una distància mitja de 385.000 km.

eros1.jpg

Imatge de l’asteroide Eros (no es l’asteroide 2006 XG1).

més informació a, http://www.universetoday.com/2006/12/27/close-call-with-asteroid-2006-xg1-in-2041/

i també a , http://neo.jpl.nasa.gov/torino_scale.html

No hi ha comentaris

La missió del telescopi COROT, descobrir nous móns.

El dia 27 de desembre, s’enlairat des de el cosmòdrom de Baikonur situat al Kazakhstan, la sonda espacial COROT destinada a una missió espacial sense precedents. El seu objectiu és doble: detectar planetes orbitant al voltant d’altres estrelles, i explorar els misterirs de l’interior estel·lar com abans no s’havia fet.

El COROT és una missió liderada per l’Agencia Espacial Francesa (CNES), així com la resta de països europeus associats a l’Agencia Espacial Europea (ESA).

COROT es l’acrònim de “Convecció, Rotació i Trànsits planetaris”. El mateix nom ja descriu els objectius científics de la missió. “Convecció i Rotació” es refereix a la capacitat del satel·lit d’explorar l’interior estel·lar estudiant les ones acústiques que travessen la superfície de les estrelles, una técnica anomenada astrosismologia. “Trànsit” es la tècnica que permet intuir la presència d’un planeta a partir del afebliment en la llum d’una estrella quan el planeta passa per davant d’aquest astre.

Per acomplir aquest doble objectiu científic COROT vigilarà unes 120.000 estrelles amb el seu telescopi de 30 cm de diàmetre.

corot.jpg

més informació a, http://www.cnes-tv.com/corot_en/

No hi ha comentaris

Venus visible a la tarda.

El planeta Venus començarà a ser visible a simple vista a finals del mes de desembre. En concret, mostrem la seva situació just després de la posta de Sol del dia 31 de desembre per l’oest, amb un azimut de 230º, amb una fracció il·luminada del 0,92 % i una magnitud de -3,9.

venus1.jpg

No hi ha comentaris

Les primeres llums de l’Univers.

El Jet Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA situat a Pasadena, ha informat que la llum infraroja detectada en un estudi del telescopi Spitzer, s’hauria originat en  agrupacions dels primers objectes que varen formar l’Univers.

Observacions recents indiquen que les taques lluminoses que s’expandeixen per tot l’espai provenen “d’objectes gegantins i brillants” ubicats a més de 13.000 milions d’anys llum de la Terra.

Segons el JPL, els astrònoms creuen que es tracta o de les primeres estrelles en formar-se (immensos cossos que tenen mil vegades la massa del nostre Sol), o bé d’afamegats forats negres que consumeixen gas i escampen tones d’energia. Si es tracta d’estrelles, aquests conjunts serien les primeres “minigalàxies” amb una massa al voltant d’un milió de sols. La nostra Via Làctia conté una massa aproximadament de l00 mil milions de sols i possiblement es va formar quan minigalàxies com aquestes es varen ajuntar.

spitzer1.jpg

La imatge pressa pel Spitzer Space Telescope de la NASA, ens mostra una regió plena d’estrelles i galàxies situada dins de la constel·lació de l’Ossa Major. Aquesta imatge infraroja cobreix una regió de l’espai d’uns 100 milions d’anys llum. La part esquerra és la mateixa imatge després  que les estrelles, galàxies i altres fons lluminoses s’hi poses un filtre selectiu. La llum de fons restant equival a un periode de quan l’Univers tenia menys de 1000 milions d’anys . És probable que en aquesta època s’originaren molts objectes (estrelles enormes, o forats negres). En la mateixa imatge podem observar unes parts més fosques que la mateixa radiació de fons, mentre que els colors blanc i groc mostren la llum.

Més informació a, http://www.spitzer.caltech.edu/Media/releases/ssc2006-22/release.shtml

No hi ha comentaris

Neix un gegant.

Des de finals de l’any 2005 l’ESO (Organització Europea per l’Investigació Astronòmica a l’Hemisferi Austral) està treballant conjuntament amb la comunitat internacional  d’astrònoms i astronfísics, usuaris dels telescopis del complex de l’ESO, per definir el nou telescopi gegant que es necessita per la propera dècada.

Provisionalment s’ha nomenat amb les sigles E-ELT, que amb anglès les seves inicials volen dir, Telescopi Europeu Extremadament Gran, un projecte innovador que va ser presentat fa dues setmanes amb més de 250 astrònoms en una conferència a Marsella.

El projecte que espera que estigui construït durant l’any 2017, amb un cost aproximat de 800 milions d’euros, consisteix amb un telescopi d’un mirall primari de 42 metres de diàmetre, amb un concepte mecànic completament revolucionari.

El mirall primari de 42 metres de diàmetre estarà compost per 906 segements hexagonals, cadascun de 1,45 metres, per altre banda el mirall secundari tindrà un diàmetre de 6 metres.

Per compensar la lògica distorsió introduïda per la turbulència atmosfèrica caldrà aplicar elements d’òptica adaptativa.

Es preveu que l’emplaçament definitiu del E-ELT quedi resolt l’any 2008.

e-elt.jpg

més informació a, http://www.universetoday.com/2006/12/11/studies-will-proceed-on-extremely-large-telescope/

No hi ha comentaris

Les muntanyes de Tità.

Podem apreciar una de les noves imatges de Tità, satèl·lit del planeta Saturn amb un diàmetre de 5.150 km, es a dir el segon satèl·lit més gran del Sistema Solar, tant sols darrera de Ganimedes, satèl·lit de Júpiter. Aquestes imatges estan presses per la sonda espacial Cassini de la NASA, el passat dia 25 d’octubre. En aquesta imatge es pot apreciar una serralada amb unes dimensions aproximades de 150 km de llargada, 30 km d’amplada i una alçada de 1,5 km, les imatges ens mostren dunes i un dipòsit fosc de material que s’assembla a un flux volcànic.

Els dipòsits de material brillant blanquinós, pot ser metà en forma de “neu”. Segons el Dr. Larry Soderblom, científic de la missió Cassini, comenta que “Aquestes muntanyes són probablement tant dures com la roca, fetes de materials glacials, i que poden estar cobertes de diferents estrats orgànics”.

Aquestes dades, juntament amb les informacions de radar que des de els vols previs que havia realitzat la sonda Cassini, ens proporcionaran nova informació de la seva superfície i composició geològica de Tità.

En els dies que la sonda Cassini, va capturar les imatges el planeta Saturn, es trobava a una distància aproximada de 1.291 milions de km de la Terra.

tita1.jpg

més informació a, http://www.universetoday.com/2006/12/12/massive-mountain-range-seen-on-titan/

No hi ha comentaris

Les dunes del planeta Mart.

Les dunes del cràter Proctor del planeta Mart, les podem observar amb una excel·lent qualitat gràcies a la càmera HIRISE de la sonda espacial Mars Orbiter Reconnaissance. Proctor és un cràter situat a l’hemisferi sud on era hivern en el moment de la presa d’aquesta imatge. La fotografia del HIRISE documenta processos estacionals nous que ocorren en dunes en aquesta latitud així com altres fenòmens interessants. Els tons brillants s’interpreten com una gebrada de CO2 (diòxid de carboni) o potser H2O (aigua). Això es concentra generalment en les pendents orientals de les dunes, que són a l’ombra i per aquest motiu amb temperatures més fredes. Algunes zones fosques de les dunes poden ser àrees que s’han descongelat molt més que el terreny circumdant. Les esllavissades que podem observar de tonalitats fosques es veuen en moltes pendents de les dunes de pendent occidental (il·luminades pel Sol) i per tant amb temperatures més altes. La morfologia d’aquestes dunes indica generalment que estan formades pels vents de ponent de la zona, encara que tanmateix les ones més petites de les dunes ens indica una presència de vents de dominant nord-sud.

La imatge PSP-001558-1325 està presa amb la càmera HIRISE de la sonda Mars Orbiter Reconnaissance (MOR) el passat dia 25 de novembre. La regió complerta està centrada a -47º 2″ de latitud i 33,9º de longitud est. La imatge va ser capturada a una hora local de Mart corresponent a les 3h 44 m, amb una alçada del Sol respecte a l’horitzó de tant sols 10º.

dunes-a-mart.jpg

més informació a, http://hiroc.lpl.arizona.edu/images/PSP/PSP_001558_1325/

No hi ha comentaris

Nebulosa difusa d’Orió.

Des de mitjans de tardor fins a finals d’hivern, sí disposem d’uns bons prismàtics o qualsevol telescopi, podrem observar la impressionant nebulosa difusa M-42, situada a la constel·lació d’Orió, descoberta l’any 1610 per Nicholas-Claude Fabri de Peiresc, i catalogada pel famós astrònom Charles Messier el 4 de març de 1679.

Aquesta nebulosa situada a uns 1600 anys llum de nosaltres, és un gran núbol de pols i gas, on s’estan formant centenars d’estrelles. De fet els últims estudis han desvelat que la nebulosa M-42, és un gran “contenidor” de gas lluminós, foto-ionitzat i calent, al voltant de les estrelles calentes del Trapezi (regió central de la nebulosa), també ens indica que aquesta nebulosa és tant sons una fina capa sobre una altre de molt més gran i més densa, el Núbol Molecular d’Orió (OMC 1 Orion Molecular Cloud). Per casualitat nosaltres observem la nebulosa M-42 de front, per aquest motiu el VisLab del Centre de Supercomputació de San Diego, ha generat una imatge tridimensional de la nebulosa d’Orió, que la podem observar a manera d’animació en el següent enllaç: http://vis.sdsc.edu/research/orion.html

m423.jpg

La imatge que tot seguit podem observar, és una de les més detallades que ha produït el Telescopi Espacial Hubble. Més de 3000 estrelles de diverses mides apareixen en aquesta imatge. Algunes d’elles no es podem observar en llum visible.

En la part superior esquerra podem observar la petita i brillant nebulosa, formada per la llum ultraviolada d’una estrella massiva i jove, amb la referència Messier de M-43.

Les estrelles vermelles dèbils prop del fons són nanes marrons. A vegades anomenades “estrelles fracassades” són objectes massa petits per ser estrelles ordinàries perquè no poden mantenir la fusió nuclear en els seus nuclis, de la mateixa manera que ho fa el nostre sol.

m-422.jpg

més informació a, http://hubblesite.org/newscenter/archive/releases/2006/01/image/a/

No hi ha comentaris

Aigua a Mart ?.

Les fotografies d’alta definició de la sonda de la NASA Mars Global Surveyor, processades el mes de juny d’aquest any, ha revelat la presència de possibles dipòsits  subterranis que suggereixen que l’aigua en forma líquida a arrossegat els sediments de les parets escarpades d’un cràter situat en la regió de Terra Sirenum, la datació d’aquesta erosió esta situada en l’espai dels últims 7 anys.

Els últims descobriments de la NASA i en especial de la Mars Express de l’ESA (Agencia Espacial Europea), ja havien descobert aigua gelada, així com a rastres de vapor d’aigua. Les fotografies estudiades ara, suposen l’existència d’aigua en forma líquida. Amb aquest nou descobriment augmenta l’intriga de la presència de vida al planeta Mart.

pia09027_fig1_anno.jpg

Segons en Michael Malin de la MSSS (Mali Space Science Systems) comenta que, “Les formes d’aquests dipòsits són les que s’espera observar si el material es transportat per aigua líquida”, també ens comenta, “Tenen estructures de dits que s’expandeixen com a branques en el descens i es separen fàcilment davant de petits obstacles”.

L’atmosfera de Mart es tant prima i la temperatura es tant freda que l’aigua en forma líquida no pot romandre a la superfície i ràpidament s’evapora o es congela. Els investigadors proposen que l’aigua pot restar líquida el temps suficient després de sortir del subsòl com per arrosegar els materials abans de quedar congelada. Els dipòsits observats en las fotografies tenen alguns centenars de metres de longitut.

més informació a: http://photojournal.jpl.nasa.gov/catalog/PIA09027

No hi ha comentaris

Bases a la Lluna.

La NASA ha desvelat els elements inicials de l’Estratègia d’Exploració Global, conjuntament amb l’arquitectura lunar que proposen per tal de construir una base permanent a la Lluna.

L’administrador de la NASA Shana Dale, esta coordinant l’estratègia a llar termini entre 14 agències espacials de tot el món.

L’Estratègia d’Exploració Global es centra en dos assumptes que es complementen, retornar a la Lluna, i el que es planejarà una vegada s’hi arribi. L’estratègia inclou un conjunt compler de raons per embarcar-se en l’exploració humana i robòtica de la Lluna. L’arquitectura lunar proposada per la NASA te en compte un tercer assumpte, com els humans podrien acomplir la missió d’explorar la Lluna.

L’abril de 2006, la NASA iniciava el desenvolupament de l’Estratègia d’Exploració Global, per tal d’assolir el mandat del Congrés americà, així com per acomplir els objectius dibuixats en el pla estratègic de l’agència espacial. L’estratègia s’està convertint en un diàleg intents entre més de 1000 científics, incloent-hi experts de la mateixa NASA i de la resta de les 13 agències espacials, així com d’organitzacions no governamentals i empreses amb interessos comercials.

Les primeres resolucions del Grup d’Arquitectura Lunar de la NASA concloïa que l’aproximació més avantatjosa ha de ser desenvolupar una base lunar alimentada amb energia solar i localitzada prop d’un dels pols de la Lluna. Amb aquest supòsit es podria aprofitar els recursos naturals per viure, i a la vegada fer les preparacions necessàries per un futur viatge al planeta Mart.

Les previsions indiquen que la construcció de la base lunar començaria amb una tripulació de quatre persones, realitza’n visites de set dies per tal d’aprovisionar amb els seus ròvers els habitacles de la base. La primera missió començaria al voltant del 2020. Aquestes missions serien seguides d’altres amb estances de 180 dies de durada a la Lluna, per preparar d’aquesta manera els viatges a Mart.

bases-a-la-lluna.jpg

més informació a, http://www.universetoday.com/2006/12/04/nasa-announces-long-term-plans-for-the-moon/

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »