Un nou anàlisi de les dades del radar de la missió Cassini de la NASA, ha posat de manifest les diferències regionals entre les dunes de sorra de la lluna Tità de Saturn. Aquests resultats ofereixen noves proves respecte la història climàtica i geològica d’aquest satèl·lit.

Els camps de dunes són el segon accident geogràfic més important de Tità, després de les regions uniformement planes, de manera que ofereixen una visió a gran escala en un ambient força peculiar en aquesta lluna. Les dunes cobreixen aproximadament el 13 per cent de la superfície i s’estenen per sobre dels 10 milions de quilòmetres quadrats, més o menys la mateixa superfície dels Estats Units.

Encara que de forma similar a les dunes lineals localitzades a la Terra, en concret a Namíbia o a la Península Aràbiga, les dunes de Tità són gegantines pels nostres estàndards. Aquestes dunes, són de mitjana entre 1 i 2 quilòmetres d’ample, centenars de quilòmetres de llarg i al voltant de 100 metres d’alçada. No obstant això, la mida i l’espaiament varien en tota la superfície, depenen de l’entorn on s’han format i evolucionat.

Utilitzant les dades el radar de la sonda Cassini, l’equip de recerca dirigit per Alice Le Gall, han deduït que la mida de les dunes depén de dos factors: l’altura i la latitud geogràfica.

Pel que fa referència a l’altura, les dunes més elevades tendeixen a ser més primes i més àmpliament separades. Les bretxes entre les duns semblen donar la impressió, que indiquen una capa prima de sorra. Això suggereix que la sorra necessària per generar les dunes és troba principalment en les terres baixes de Tità.

En termes de latitud, les dunes de sorra a Tità és limiten a la seva regió equatorial, en una banda entre els 30 graus de latitud sud i els 30 graus de latiud nord. No obstant això, les dunes tendeixen a ser menys voluminoses en les regions del nord.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una lent gravitacional és un mitjà important per estudiar la distribució espacial de la matèria fosca, que no pot ser estudiada per obervacions convencionals. Ara, un rup internacional d’investigadors, dirigit per Masamune Oguri, professor del IPMU, ha fet uns mesuraments precisos de la distribució de la matèria fosca en els cúmuls de galàxies, mitjançant l’anàlisi de lents gravitacionals “fortes” i “febles” observades en imatges del telescopi Subaru de 8,2 metres de diàmetre a 28 cúmuls galàctics. El resultat incideix amb la llarga controvèrsia centrada amb la distribució de la matèria fosca.

La lent gravitacional és la curvatura de la llum produïda per la gravetat. Depenent de la força de la flexió de la lent, aquesta és pot classificar en dos tipus. Una d’elles, “forta”, que diu que la lent gravitatòria produeix múltiples imatges o imatges molt distorsionades de l’objecte distant i que és visible. L’altre tipus de lent, és “feble”, la qual extreu patrons de petites distorsions a causa de l’efecte de la lent, mitjançant l’observació de formes de moltes galàxies llunyanes. Combinant les observacions de lents gravitacionals fortes i febles, es pot mesurar la distribució de la matèria fosca en els cúmuls galàctics, per una amplia gamma de nuclis situats en la perifèria.

Masamune Oguri i els seus col·laboradors, va descobrir una àmplia mostra de cúmuls galàctics amb potents lents gravitacionals, gràcies a les dades del Sloan Digital Sky Survey i observar d’aquesta manera els mateixos cúmuls amb la càmera, Prime Focus Camera (Suprime-Cam) instal·lada en el telescopi Subaru. L’equip ha localitzat que el grau de conentració central de la màteria fosca està d’acord amb la predicció del model estàndard, el qual suposa que la matèria fosca és “freda” a diferència dels anteriors models que indicaven una major concentració. A més, l’equip de recerca ha fet un mesurament sense precedents d’aquests cúmuls de galàxies, mostrant una distribució molt lineal de la matèria fosca.

Si voeu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge ens mostra un “nou aspecte” d’un cràter d’uns 2 quilòmetres de diàmetre.

Podem observar les rases que té per tot arreu, repartides pels costeruts vessants interns del mateìx cràter (fins i tot, podem observar l’ombra, millorant la seva lluminositat), situat a uns 35 graus de latitud sud. Molts cràters d’aquesta latitud, situat a l’hemisferi sud tenen molts barrancs en els vessants orientals en direcció sud.

La imatge en color, ens mostra una gran quantitat de petits barrancs amb els dipòsits al final del seu recorregut. Això és degut a diversos tipus de roques que formen aquesta regió i que han tingut una activitat geològica recent, ja que els diferents colors ens indiquen que no s’han homogeneïtzat per la superposició del regolit, o dels dipòsits de materials arrosegats pel vent.

Es creu que l’existència d’aquest cràter és força recent, parlant d’una edat geològica, probablement menys d’un milió d’anys. Això significa que el cràter té una edat en percentatge d’un 0,02 per cent de l’edat del planeta Mart.

La imatge va ser capturada amb la càmera High Resoluton Imaging Science Experiment (HiRISE) a bod de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 20 de novembre de 2011, des d’una distància a la superfície de 251,5 quilòmetres i una resolució d’imatge de 25,2 cm per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El telescopi VISTA de l’ESO, istuat a l’Observatori Paranal de Xile, ha capturat una nova i acolorida imatge de la Nebulosa de l’Hèlix. Aquesta imatge, presa en llum infraroja, ens mostra els filaments de gas fred, invisible en imatges enregistrades en llum visible, a més de descobrir un atapeït fons d’estrelles i galàxies.

La Nebulosa de l’Hèlix és un dels exemples més propers i destacables d’una nebulosa planetària. Està situada en la constel·lació d’Aquarius, a uns 700 anys llum de nosaltres. Aquest estrany objecte és va formar quan una estrella semblant al Sol, és trobava en els últims moments de la seva vida. Incapaç de conservar les seves estructures exterors, l’estrella va alliberar ls capes de gas que han format la nebulosa. Aquesta estrella d’alta temperatura, actualment és troba en un proces d’evolució per convertir-se en una nana blanca, és el punt tènue de color blau que podem observar en el centre de la imatge.

La pròpia nebulosa és un complex objecte formant per pols, material ionitzat i gas molecular, estructurat en una bonica e intrcada forma de flor, brillant en un violent resplendor que desprèn la llum ultravolda des de l’estrella central.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge capturada per la càmera d’enquadrament (Dawn FC), ens mostra el cràter Sextilia,situat en el centre de la regió. La imatge de l’esquerra, ens mostra directament a través del filtre clar de la FC i que d’aquesta manera observem la brillantor i foscor de la superfície de l’asteroie Vesta. La imatge de la dreta utilitza la mateixa brillantor de base, però interpreta l’alçada a amb un codi de colors de topografia.

Aquesta topografia és calcula a partir d’un conjunt d’imatgs que s’observen a diferents distàncies. Les zones blanques i vermelles situades a la maetitat superior de la imatge, són les zones més altes i les zones blaves situades a la part inferior són les més baixes. Sextilia és un cràter d’uns 15 quilòmetres de diàmetre. El material és va originar durant l’impacte. També és visible la brillantor d’unes roques situades a prop del cràter Sextilia.

El perimetre del cràter és abrupte i amb unes pendents considerables, circumstància que s’indica amb el canvi de colors de la imatge.

Aquesta imatge correspon a unes coordenades de Vesta, centrades a 40,5 graus de latitud sud i 148,1 graus de longitud oest. Les dades van ser capturades amb la sonda situada a una distànca de Vesta d’uns 700 quilòmetres, el que oferia una resolució de 70 metres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La imatge forma part de la recerca COMBO-17 (Classifying Objects by Medium-Band Observation in 17 filters), un projecte dedicat a enregistrar detallades imatges de petites taques del cel a través de 17 filtres de colors diferents. L’àrea coberta d’aquesta fotografia és només de la grandària de la Lluna plena, però que conté milers de galàxies que poden ser identificades dins d’aquesta petita regió.

La imatge va ser enregistrada amb un temps d’exposició de quasi bé set hores, el que va permetre a la càmera capturar la llum d’objectes molt tènues i allunyats, com també d’aquells que estan més a prop de nosaltres. Les galàxies, unes estructures clares i regulars com la que podem observar en la part superior esquerra de la imatge, estan només a alguns milers de milions d’anys llum. Els objectes més dèbils i difusos estan més lluny i la seva llum ha trigat entre nou i deu mil milions d’anys en arribar a noaltres.

La recerca COMBO-17 és una poderosa eina per estudiar la distribució de la matèria fosca en les galàxies. La matèria fosca, és una misteriosa substància que no emet ni absorbeix llum i només pot ser detectada per la seva força gravitatòria respecte als altres objectes. Algunes de les galàxies més properes observades en aquesta imatge, actuen a manera de lent gravitatòria que distorsiona la llum que prové de les llunyanes galàxies situades en la mateixa línia de visió. Al mesurar la distorsió, un efecte conegut com a lent gravitatòria, permet als astrònoms comprendre com la matèria fosca està distribuïda en els objectes que actuen de lent.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Observem la Nebulosa de l’Àguila com mai. L’any 1995, el Telescopi Espacial Hubble, va enregistrar els “Pilars de la Creació”, aquesta imatge és va convertir en una icona del segle XX. Ara, dos dels observatoris en òrbita de l’ESA, ha recollit nova llum respecte aquesta enigmàtica regió de formació estel·lar.

La Nebulosa de l’Àguila, està situada a uns 6500 anys llum de nosaltres, dins de la constel·lació de Serpens. Conté un grup de joves estrelles molt calentes, NGC 6611, que són visibles amb petits telescopis i que alhora esculpeixen i il·luminen el gas i la pols circumdant, i que com a conseqüència d’això podem observar uns enormes cavitats i pilars d’alguns anys llum de grandària.

La imatge del Hubble ens mostra que noves estrelles neixen dins dels pilars, en les profunditats de petites estructures, conegudes com “glòbuls gasosos volatilitzats”, o EGGs. Com a conseqüència de la pols, la imatge del Hubble en llum visible no és possible veure el seu interior i mostrar d’aquesta manera les joves estrelles que la il·luminen.

Aquesta nova imatge del Herchel Space Observatory de l’ESA, ens mostra els amplis pilars de gas i pols, capturats amb infraroig llunyà, de manera que permet als astrònoms observar l’interior de les estructures de la nebulosa.

Així mateix, el telescopi XMM-Newton de l’ESA, ens mostra en radiació X, les joves i calentes estrelles responsables de la “talla” dels pilars.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El color blau indica generalment que les estrelles són joves i calentes. En aquest cas, però, observem unes rareses estel·lars que ens indiquen envelliment, estrelles com el Sol que han perdut prematurament les seves capes exteriors de material, deixant al descobert els seus nuclis calents i de color blau.

Els astrònoms es van sorprendre quan van observar aquestes estrelles, perquè els models físics mostren que només un tipus inusual d’estrelles poden ser tan calentes i brillants en llum ultraviolada.

El Telescopi Espacial Hubble, ha observat aquestes estrelles ultra-blaves situades en la galàxia d’Andròmeda i ens mostren una àrea molt més amplia on hi ha aquestes rares estrelles situades al llarg del bulliciós centre galàctic. Els astrònoms van utilitzar la Wide  Field Camera 3, per detectar unes 8.000 estrelles d’un color blau intens amb llum ultraviolada, que traça la brillantor de les estrelles més calenes.

El telescopi va estudiar les estrelles situades dins dels 2.600 anys llum del centre de la galàxia. Després d’analitzar les dades durant gairebé un any, l’equip de recerca va determinar que estaven en una edat molt avançada. “Les estrells són més febles i tenen un rang de temperatures superficials diferent de les estrelles extremadament brillants que veiem en les regions de formació estel·lar a Andròmeda”, ha comentat en Phil Rosenfield, membre de la Universitat de Washington i responsable d’aquesta recerca.

Si voleu més informció, premeu aquest enllaç.

Viatjant al voltant de la lluna de Saturn, Dione, la sonda Cassini va enregistrar aquesta imatge, on podem observar dues llunes més petites: Epimateu i Prometeu, a més dels anells del planeta.

La imatge va ser enregistrada en llum visible, amb la càmera d’angle estret de la Cassini, durant el sobrevol de la sonda fet el passat dia 12 de desembre de 2011. Aquest encontre va ser el més proper de la sonda amb la superfície d’aquesta lluna i això va afavorir obtenir les millors imatges d’aquest satèl·lit.

Dione amb 1123 quilòmetres de diàmetre, és el satèl·lit més proper a la Cassini i que el podem observar a l’esquerra de la imatge. Amb forma de patata, observem a Prometeu de només 86 quilòmetres de grandària, just per sobre dels anells en la part superior central de la imatge. Epimateu de 113 quilòmetres de grandària, està situat a la dreta.

Aquesta imatge va ser obtinguda des d’una distància aproximada de 108.000 quilòmetres de Dione, amb una resolució de 647 metres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.