Utilitzant les dades del Telescopi Espacial Hubble de la NASA, uns astrònoms han generat per primera vegada un cens demogràfic de galàxies, mostrant les formes en un temps molt anterior de la mateixa presència de la Terra o del Sol. Els resultats ens mostren al contrari de la creença general, que més de la meitat de les galàxies espirals actuals, fa paroximadament 6.000 milions d’anys tenien diferents formes, la qual cosa confirma la importància de les col·lisions i fusions entre les mateixes galàxies. Això ens proporciona les pistes per conèixer la evolució de la nostra pròpia galàxia, la Via Làctia.

La morfologia de les galàxies, o l’estudi de la formació i de les seves formes, ha estat un tema crític i molt discutit en l’astronomia. Una eina important per la seva comprensió ha estat la seqüència de Hubble, una classificació ideada l’any 1926 pel mateix Edwin Hubble, i que en honor seu el telescopi espacial porta el seu nom.

Ara, un equip europeu d’astrònoms dirigits per François Hammer, membre de l’Observatori de Paris, ha completat per primera vegada un cens demogràfic dels tipus de galàxies, en dos punts diferents de la història de l’Univers, creant per tant dues seqüències Hubble, que ajudaran a entendre la formació de les galàxies. En aquesta recerca els investigadors, han utilitzat 116 galàxies locals i 148 galàxies llunyanes.

Al contrari del pensament actual, els astrònoms han mostrat la seqüència de Hubble de fa sis mil milions d’anys, i que era molt diferent de l’actual, segons comenta en Rodney Delgado-Serrano, responsable de l’article d’aquesta recerca publicada a la revista Astronomy & Astrophysics. “Això significa que durant els últims sis mil milions d’anys aquestes estranyes galàxies, han evolucionat a espirals normals, mostrant d’aquesta manera una imatge més real de l’Univers actual”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Observem dues regions actives (àrees més brillants) en el contorn diametralment oposat del Sol, gràcies a aquesta imatge del SOHO, el qual va aconseguir aquesta interessant imatge d’uns extensos camps magnètics associats a les dues regions.

En aquesta longitud d’ona de llum del ultraviolat extrem “veiem” el ferro inoitzat escalfat a una temperatura de 2 milions de graus, situat en la part superior de l’atmosfera solar. Encara que la imatge és una mica difusa, podem observar clarament en altres longituds d’ona, que el material està localitzat en unes línies en forma d’arc dins del camp magnètic que s’agrupen en aquestes regions actives. Des de fa uns mesos, el camp magnètic solar, està generant a gran escala una estructura al llarg de l’equador del Sol. Ara, aquesta estructura és disposa d’una forma més inclinada, en direcció aproximada d’aquestes dues regions, és la prova que el nou cicle del màxim solar ha començat.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquestes imatges, les millors de les tres últimes dècades, estan permeten als astrònoms planetaris interpretar d’una manera excepcional les característiques de Plutó, comenta en Marc Buie, principal investigador del Southwest Research Institute de Boulder. “Les observacions del Hubble són una peça clau, per estudiar fins i tot possibles canvis estacionals a Plutó, i que això ens obra noves línies d’investigació”.

Les imatges del Hubble, indiquen que Plutó no és segurament una senzilla esfera de roca i gel, si no que probablement pot ser un món dinàmic que sofreix canvis atmosfèrics notables. Aquest procés de canvi estacional, pot estar produït per la seva òrbita el·líptica de 248 anys entorn al Sol, que a la Terra succeeixen com a conseqüència de la seva inclinació orbital.

Les estacions a Plutó, són molt asimètriques a causa de l’òrbita el·líptica, que provoca els canvis del casquet polar nord, ja que el planeta nan és mou més ràpidament quan s’acosta al Sol.

Aquestes observacions estan basades en observacions des de la Terra, entre els anys 1988 i 2002, i que mostraven canvis atmosfèrics durant aquell període. Aquest fet podria estar causat per l’escalfament i sublimació del gel de nitrogen. Les noves imatges del Hubble recullen el període de 2002 i 2003, i que ens donen aquesta nova informació sobre l’evolució de la seva possible atmosfera.

Aquestes imatges van estar capturades amb l’Advanced Camera for Surveys, i que ajudaran a la missió New Horizons que té prevista l’arribada a Plutó l’any 2015. Tot i que la sonda passarà tant ràpid al voltant de Plutó que només permetrà observar un sol hemisferi.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Uns astrònoms han descobert una nova tècnica per estudiar les atmosferes de planetes situats fora del nostre Sistema Solar, millorant d’aquesta manera la recerca de planetes on existeixi la possibilitat d’existència de molècules relacionades amb la vida. Segons s’ha comunicat en l’exemplar de Nature del dia 3 de febrer de 2010.

Els científics han desenvolupat la nova tècnica amb un telescopi infraroig situat en la superfície terrestre, el qual ha identificat una molècula orgànica en un planeta de la grandària de Júpiter, situat a 63 anys llum de nosaltres. Utilitzant aquest nou mètode de calibratge, el qual corregeix els errors sistemàtics, han obtingut els detalls de la composició atmosfèrica d’aquest exoplaneta, amb una resolució sense precedents.

Actualment és coneixen més de 400 exoplanetes. Molts són gasosos com el planeta Júpiter, i d’altres són “super-terres”, grans mons rocosos. Tot i que encara s’ha de descobrir un planeta semblant a la Terra, amb una distància a la seva estrella, com el nostre planeta al Sol. La missió Kepler de la NASA, està buscant a l’espai un d’aquests mons terrenals.

El dia 11 d’agost de 2007 en Mark Swain, astrònom de la NASA i autor de l’article de Nature, i el seu equip de recerca utilitzant un telescopi infraroig, van detectar un planeta de la grandària de Júpiter, anomenat HD 189733b, en la constel·lació de Vulpecula. Aquest planeta òrbita entorn de la seva estrella del tipus K, cada 2,2 dies. Aquesta estrella és més petita i jove que el nostre Sol. HD 189733b ja ha tingut grans descobriments, entre ell s’ha detectat vapor d’aigua, diòxid de carboni i metà, gràcies als telescopis situats a l’espai. Utilitzant aquesta nova tècnica, els astrònoms han detectat amb un espectrògraf les línies del diòxid de carboni i metà en aquesta atmosfera, així com rastres d’altres elements químics.

Amb aquesta tècnica és podrà disposar d’un nou sistema de calibratge per observar els errors sistemàtics produïts per la variabilitat de l’atmosfera terrestre.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta és una imatge presa pel Telescopi Espacial Hubble de la NASA, d’un objecte semblant a un cometa, anomenat P/2010 A2, i que va ser descobert pel LINEAR (Lincoln Near-Hearth Asteroid Research program) el passat dia 6 de gener. Aquesta imatge és força inusual, fins i tot comparant-la amb les imatges capturades amb els telescopis terrestres. Aquesta imatge en concret, va ser capturada el 29 de gener i ens presenta una estranya composició filamentosa, que sobresurt del seu nucli i s’escampa amb unes estructures de pols.

La imatge del requadre més petit, ens mostra aquesta complexa estructura que suggereix que no és tracta d’un cometa, i que podria ser el producte d’una col·lisió frontal entre dos asteroides amb unes velocitats de fins a cinc vegades més ràpid que una bala (uns 5 quilòmetres per segon). Els astrònoms creuen que podria tractar-se d’uns asteroides situats en el mateix cinturó d’asteroides, i que observem ara observem una topada mai observada fins el moment.

Els filaments de pols i grava, han sortit llançats d’un nucli amb unes dimensions aproximades de 140 metres. Alguns d’aquests filaments són escombrats per la pròpia pressió de la radiació de la llum solar, que genera les estries de pols. Una proba que es tracta d’un impacta, seria l’absència de gas en els espectres enregistrats utilitzant els telescopis terrestres.

En el moment de fer aquesta observació l’objecte és trobava a una distància de 300 milions de quilòmetres del Sol i 140 milions de quilòmetres de la Terra. Les imatges del Hubble, van estar enregistrades amb la nova Wide Field Camera 3 (WFC3). La imatge és va prendre amb llum visible. Tot i que el color que observem, no el veuríem, ja que en aquesta imatge és va afegir el color blau per observar en major contrast els detalls.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El passat dia 26 de gener de 2010, la sonda Mars Express va completar l’òrbita 7777, al voltant del planeta vermell, i això ha permès poder fer curioses observacons en el trancurs d’aquest temps, com la que mostrem del satèl·lit Phobos, la qual va ser enregistrada el dia 22 de gener de 2007.

La sonda Mars Express, està en òrbita des del 25 de desembre de 2003, proporcionant una gran i valuosa informació científica, amb imatges d’alta resolució del planeta mart. Les seves dades han permès als científics mesurar l’abundor del vapor i gel d’aigua, en la seva atmosfera i superfície, així com detectar el desconegut metà en la seva atmosfera.

Aquesta setmana va completar l’òrbita 7777 al voltant del planeta i cuntinuarà així treballant impecablement. Actualment, el vehicle dona una volta entorn al planeta cada 6 hores i 54 minuts. El vehicle treballa en una òrbita polar, amb unes distàncies al planeta que varien dels 350 als 10.300 quilòmetres.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Explicar com neixen les estrelles més massives dins de les profunditats de les “maternitats” estel·lars, és un dels grans misteris de l’astronomia moderna. Ara, les observacions del Observatori Gemini, ens proporcionen noves i convincents evidències ques aquests pesos pesants estel·lars, puguin néixer de la mateixa manera que les estrelles més lleugeres, com el nostre Sol.

“El problema, és que les estrelles més massives és formen molt més ràpidament que les estrelles com el nostre Sol, i això provoca que quedin lliures dels seus núvols natals més aviat”, comenta en Ben Davies, membre de la Universitat de Leeds (Regne Unit) i de l’Institut Tecnològic de Rochester. “Si volem observar el procés de formació d’una estrella massiva, cal observar-la a través dels núvols que l’enfosqueixen”.

Davies dirigeix un equip internacional de recerca, que ha observat en radiació infraroja i amb resolució d’òptica adaptativa. Això ha permès penetrar dins del gas i la pols que obscureix la regió de la protoestrella massiva W33A.

L’equip de Davies, ha calculat que l’estrella prenatal és com a mínim 10 vegades més massiva que el Sol, i que està creixent ràpidament. Segons Davies, aquesta és la primera vegada que hem estat capaços de desentranyar la dinàmica profunda d’aquesta maternitat estel·lar, amb aquest detall. “Hem observat una estrella massiva en el seu moment de la formació, identificant els senyals d’un disc d’acreció incrustat dins d’un torus de gas i pols. També observem que el material és desplaça a velocitats de fins a 300 quilòmetres per segon. Aquestes circumstàncies, són comuns en el procés de formació d’estrelles més petites”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Observem aquesta impressionant imatge vertical del telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, en la qual podem observar un gran detall. El telescopi està situat en el Cerro de la La Silla, a 2400 metres d’alçada, que alhora és la llar del centre d’observació de l’ESO, situat en els contraforts del desert d’Atacama. Aquest telescopi està equipat amb l’HARPS, el millor rastrejador d’exoplanetes del món. El telescopi de 3,6 metres de l’ESO, va començar les seves observacions l’any 1977, tot i que va quedar completament actualitzat l’any 1999.

El mirall principal és troba sota de la fosca cobertura protectora, i l’estructura negra de dalt, suporta el mirall secundari. El cub de color blanc que està per sobre del mirall secundari, conté l’ordinador que controla aquest mirall.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Tot i que són els objectes més grans de l’univers, i que alhora s’allunyen mútuament, fa que algunes galàxies interaccionin entre elles. El Telescopi Espacial Hubble, ha fotografiat molts parells de galàxies col·lidint. Igual que en els flocs de neu, cap col·lisió de galàxies és exactament semblant. Això és el que hem observat en les imatges fins avui dia.

A primera vista, semblña com si una petita galàxia, estigués amb una estira i afluixa entre un parell de galàxies el·líptiques. Com si estigués enganxada a una batedora còsmica, els seus braços de pols s’estan estirant i s’estan deformant, remolcats per la força de la gravetat. A diferència de les galàxies el·líptiques, les espirals són més riques en pols i gas per la formació de noves estrelles. El destí de les galàxies espirals, pot ser com la d’un caramel, empassat pel parell de galàxies el·líptiques, que provocaran amb una “tempesta de foc”, una nova creació estel·lar.

Si haguessin astrònoms en els planetes d’aquest grup de galàxies, tindrien un seient de primera fila, per observar el deliri del naixement d’estrelles, i que s’anirà desenvolupant durant els propers milions d’anys. Finalment les galàxies el·líptiques s’hauran fusionat, creant una única supergalàxia varies vegades més gran que la nostra Via Làctia. Aquest trio forma part d’un cúmul de 16 galàxies, algunes d’aquestes nanes. El cúmul de galàxies, s’anomena Grup Compacte Hickson 90, i està situat a uns 100 milions d’anys llum de nosaltres, en direcció de la constel·lació de Piscis Austrinus (el Peix del Sud).

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.