Es descobreix un planeta en una zona habitable a l’estrella més propera a nosaltres.

Utilitzant els telescopis de l’ESO , així com d’altres instal·lacions astronòmiques, un equip d’astrònoms ha trobat clares evidències de la presència d’un planeta orbitant a l’estrella més propera a la Terra, Pròxima Centauri. Aquest món, tant intensament buscat i batejat amb el nom de Pròxima b, orbita entorn a la seva freda estrella, una nana roja un cop cada 11 dies, i que és creu disposa d’una temperatura que permetria la presència d’aigua líquida en la seva superfície.

eso1629c.jpg

Aquest planeta rocós, és una mica més massiu que la Terra i és l’exoplaneta més proper a nosaltres.

A poc més de quatre anys llum del Sistema Solar, és trova la nana roja anomenada Pròxima Centauri, aquestra freda estrella situada en la constel·lació de Centaurus, és massa débil per ser observada a simple vista i és troba a prop d’un parell d’estrelles més brillants conegudes com Alfa Centauri AB.

Durant el primer semestre de 2016, Pròxima Centauri, va ser observada amb regularitat amb l’espectrògaf HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de diàmetre de l’ESO, a La Silla (Xile) i monitoritzat alhora amb altres telescopis d’arreu del món. Aquesta recerca forma part del projecte Pale Red Dot, on un equip d’astrònoms liderat per Guillem Anglada Escudé, membre de la Universitat Queen Mary de Londres, intentava localitzar la petita oscil·lació gravitatòria, demostrant l’existència d’un planeta.

eso1629d.jpg

En aquest diagrama, podem observar el moviment de Pròxima Centauri, apropant-se i allunyant-se de la Terra durant l’espai del primer semestre de 2016. S’aproxima i s’allunya de la Terra a un ritme d’uns 5 quilometres per hora (el ritme del caminar d’una persona). Aquest patró regular de canvi de velocitats és repeteix amb un període de 11,2 dies. Un detallat anàlisi amb l’efecte Doppler, va indicar la presència d’un planeta amb una massa equivalent a 1,3 vegades la Terra, orbitant a uns 7 milions de quilòmetres de Pròxima Centauri, només el 5% de la distància entre la Terra i el Sol.

En Guillem Anglada, ha comentat, “Els primers senyals d’un posible planeta s’observaren l’any 2013, però la detecció no era prou convincent. Des de llavors, hem treballat intensament per obtener més observacions amb l’ajut de l’ESO i d’altres observatoris La recent campanya Pale Red Dot, ha estat un treball de dos danys de durada”.

eso1629a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

El cràter Haulani en color millorat

El cràter Haulani de 34 quilòmetres de diàmetre, està situat en el planeta nan Ceres. La imatge ens mostra l’existència d’ensorraments de material des de la seva cresta a la part inferior del mateix cràter. Podem observar alhora el material caigut dins del cràter mostrant una superficie llisa, així com també un pic central.

Aquesta imatge va ser enregistrada amb les dades de la sonda espacial Dawn de la NASA, quan estaba cartografiant el planeta nan a gran alçada, des d’una distancia de 1.470 quilòmetres de la superficie de Ceres.

La imatge ens mostra un color millorat que permet als científics comprendre millor els diferetns materials i com es relacionen amb la morfología de la superficie. Els raigs de material ejectat de color blavós, están a esdeveniments relativament  recents, que indiquen l’edat de l’impacte que va formar el cràter.

pia20358.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Un exoplaneta amb lava ?

Aquesta seqüència ens mostra un posible escenari del càlid exoplaneta rocós, anomenat 55 Cancri e, que és gairebé dues vegades més gran que la nostra Terra. Les noves dades proporcionades pel telescopi espacial Spitzer de la NASA, mostren canvis de temperatura extrems en un costat o l’altre del planeta…….una posible solució, podría ser la presencia de tolls de lava en la seva superficie.

Aquest planeta està ancorat per les marees de la seva estrella, igual que la Lluna a la Terra, el que significa que una banda sempre crema sota la calor de la seva estrella, mentre que l’altre costat és manté a la foscor. Si el planeta estigués cobert de lava, llavors el costat calent, davant del seu sol tindria fluxos de lava líquida, mentre que el costat fosc i fred, veuria la roca de lava solidificada. La lava endurida seria capaç de transportar la calor a la resta del planeta, el que explica el que ha observat l’Spitzer, el qual ha detectar que el costat fred es molt més fred que el costat calent.

Si realment existeix la lava en aquest planeta, hauria pols calenta fora del mateix, tal com podem observar en aquesta il·lustració, on els vents de l’estrella escampen el material.

Els científics creuen que les futures observacions del Telescopi Espacial James Webb, hauran de proporcionar més detalls respecte a la naturalesa d’aquest exòtic món.

pia20068.jpg

Si voleu més información, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

La observació més nítida observada fins ara, d’un disc de pols situat al voltant d’una estrella moribunda.

L’interferòmetre del Very Large Telescope, situat en el Observatori Paranal de l’ESO a Xile, ha obtingut la imatge més nítida observada fins ara, d’un disc de pols situat en una estrella molt vella. Per primera vegada, aquestes estructures poden ser comparades amb aquelles situades al voltant d’estrelles joves i que sorprenentment són similars. Fins i tot, és posible que un disc que apareix al final de la vida d’una estrella, pugui crear una segona generació de planetes.

A mesura que s’acosten al final de les seves vides, les estrelles desenvolupen discos estables de gas i pols al seu voltant. Aquest material és expulsat pels vents estel·lars, mentre que l’estrella va passant de la fase de gegant vermella a una altre fase evolutiva. Però fins ara, els astrònoms no han estat capaços de comparar els dos tipus d’anells, els formats al principi i al final del cicle de la vida estel·lar.

Tot i que molts discos associats a les estrelles joves que són prou a prop nostre, poden ser estudaits en profunditat, cal que corresponguin a estrelles velles amb discos que siguin prou a prop de nosaltres per obtener imatges.

Per aquest motiu, l’equip de recerca liderat per Michael Hillen i Hans Van Winckel, han observat l’estrella doble IRES 08544-4431, situada a uns 4.000 anys llum de la Terra, en la constel·lació austral de Vela. Aquest estel doble, està format per una estrella gegant vermella que expulsa el material al disc de pols que l’envolta i una segona estrella estándar menys evolucionada en òrbita també al seu voltant.

eso1608a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Barrancs congelats del pol nord de Plutó

La imatge enregistrada durant el seu pas a prop de Plutó per la sonda New Horizons de la NASA, ens mostra la diversitat de Plutó, amb diferents característiques geològiques i que podem observar en aquest fotografía en color millorat.

Observem llargs i verticals barrancs que transcorren a través de la zona polar, en la regió de Lowell Regio, anomenada així, en honor a Percival Lowell, que va construir l’Observatori Lowell i que va conduir al descobriment del planeta nan. La majoria d’aquests barrancs tenen uns 75 quilòmetres de llargada, mostrant-se subsidiaris entre ell pararel·lament en dirección est-oest i amb uns 10 quilòmetres d’amplada.

Les parets degradades d’aquests barrancs semblen molt més definits que d’altres situats en altres regions de Plutó, probablement per ser més antics i haver estar més erosionats. Aquests barrancs semblen representar un antic període de processos  tectònics.

El color d’aquesta imatge ha estat millorada i contrastada, de manera que les regions altes apareixen en un color groguenc, aquest color s’esvaeix a un gris blavós uniforme en elevacions més baixes. Els mesuraments infrarojos de la New Horizons, mostren que el gel de metà és abundant a Lowell Regio, mentre que hi ha poc gel de nitrogen. Una possibilitat és que els terrenys mostrats en color groguenc poden correspondre a dipòsits de metà de més edat, produïts per la radiació solar exposada més temps, que no pas en les regions de color gris blavós.

pia20473_modest.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç:

No hi ha comentaris

El resplendor del Big Bang, permet detectar un llunyà jet d’un forat negre.

Un lluminós i llunyà raig de llum (o jet) que prové del resplendor de les restes del Big Bang, conegut com la radiació cósmica de fons (CMB), han localitzat uns astrònoms que utilitzen l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i que han descobert aquest llunyà jet per casualitat quan observaven un altre font de llum del camp de visió del Chandra.

Aquest jet observat en un univers primerenc, s’ha identificat com B3 0727 +409, on els astrònoms l’han identificat com un creixement de forats negres en una época primerenca del cosmos. La llum de B3 0727 +409, és va emetre al voltant de 2.700 milions d’anys després del Big Bang, quan l’univers tenia només una cinquena part de la seva edat actual.

Aquesta imatge , ens mostra les dades de raigs X (en color blau) que s’han combinat en una imatge òptica del Digitized Sky Survey. Cal comentar que les dues fonts aparentment properes no tenen rés a veure entre elles, sinó que més aviat és una coincidencia d’alineació del llunyà jet, amb una galàxia situada més a prop de nosaltres.

Les dades indiquen que l’emissió de raigs X, que ha detectat el Chandra, tenen unes dimensions aproximades de 300.000 anys llum.

Els científics creuen que a mesura que els electrons del jet surten del forat negre, a una velocitat propera a la llum, es mouen a través d’un mar de radiació del CMB i xoquen amb els fotons de micrones. Això augmenta l’energia dels fotons al rang dels raigs X, que són els detectats pel Chandra.

b30727_lg.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Una raresa galàctica al descobert.

Un equip internacional d’investigadors dirigit per Aaron Romanowsky, membre de la San Jose State University, utilitzant el Telescopi Subaru, han identificat una galàxia nana quasi bé imperceptible, situada al voltant d’una galàxia espiral gegant. Les observacions proporcionen una valuosa visió d’un procés que és “ràpid”, però important en la formació de les galàxies.

“Les regions exteriors de les galàxies gegants com la nostra propia Via Làctia, semblen un poti-poti de runa de centenars de galàxies més petites, que és van unir en el transcurs del temps i van formar estructures més grans, però l’evidència que les grans absorbeixen les més petites, ha estat en gran mesura circunstancial. Ara hem observat un parell de galàxies en el momento d’una abraçada mortal”.

La galàxia espiral gegant NGC 253 (es mostra en color), s’acompanya d’una nana acabada de descubrir, NGC 253-DW2 (a dalt a l’esquerra). La peculiar forma allargada de la nana implica que està sent esquinçada per la gravetat de la galàxia més gran, que al seu torn mostra irregularitats en la seva perifèria, que poden ser causades per la interacció mútua.

fig1e.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç:

No hi ha comentaris

Un gegantí núvol de gas, com un bumerang retorna a la nostra galàxia.

Astrònoms del telescopi espacial Hubble, han descobert que la vella dita, “tot el que puja, ha de baixar”, s’aplica fins i tot a un immens núvol de gas d’hidrogen, situat fora de la nostra Via Làctia. El núvol invisible s’està acostant en picat a una velocitat de prop de 1,2 milions de quilòmetres per hora.

Dels centenars de núvols de gas situats al voltant de la nostra galàxia, en la regió anomenada “Núvol d’Smith”, és l’únic amb una òrbita coneguda. Les noves observacions del Hubble, suggereixen que va ser llançat des de les regions externes del disc galàctic, fa uns 70 milions d’anys. El núvol va ser descobert en la década de 1960, per l’estudiant en doctorat d’astronomia, Gail Smith, el qual en va detectar les ones de ràdio emeses per l’hidrogen.

El núvol està en direcció de retorn i s’espera que fregarà el disc de la Via Làctia en uns 30 milions d’anys. Quan ho faci, els astrònoms creuen que encendra una espectacular explosió de formació estel·lar, potser proporcionarà el gas suficient per fer néixer uns 2 milions de sols.

“El núvol és un exemple de com la galàxia està canviant amb el pas del temps”, ha comentat el responsable de l’equip de recerca, Andrew Fox, membre del Institut de Ciència del Telescopi Espacial Hubble, situat a Baltimore. “Ens està dient que la Via Làctia, és com una bombolla molt activa on el gas pot ser expulsat d’una part del disc i després retornar en una altre direcció”.

“La nostra galàxia està reciclant el seu gas a través dels núvols , el que en aquest cas, el Núvol d’Smith, és un exemple, formant estrelles en diferents llocs. Els mesuraments del Hubble, del Núvol d’Smith, ens ajuden a visualitzar l’activa forma dels discos galàctics”, ha comentat l’Andrew Fox.

hs-2016-04-a-print.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

El naixement d’un quàsar turbulent.

La galàia més lluminosa coneguda a l’univers, és el quásar W2246-0526, la qual s’ha observat tal com l’univers tenia menys del 10% de la seva edat actual. El quásar està en un estat tan turbulent que està expulsant la totalitat del seu subministrament de gas per la formació d’estrelles, segons les observacions fetes amb l’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA).

Els quàsars són galàxies llunyanes amb nuclis molt actius i forats negres supermassius situats en el seus interiors, que llancen poderosos raigs de partícules i radiació. La majoria dels quàsars brillen intensament, però una petita fracció d’aquests energètics objectes són d’un tipus inusuals, coneguts popularment com “hot dogs”, galàxies enfosquides per la pols, com per exemple la galàxia WISE J224607.57-52635.0, la més lluminosa de les galàxies conegudes a l’univers.

Per primera vegada, un equip d’investigadors liderat per Tanio Diaz-Santos, membre de la Universitat Diego Portales de Santiago de Xile, ha utilitzat les extraordinàries prestacions tècniques de l’ALMA per observar aquest objecte i rastrejar el moviment dels àtoms de carboni ionitzat situats entre les estrelles d’aquesta galàia.

“No es van trovar grans quantitats d’aquest material interestel·lar, tot i estar en un ambient molt turbulent dinàmic al llarg de tota la galàxia, tot i que aquesta té un moviment de rotació de prop de dos milions de quilòmetres per hora”.

Els astrònoms creuen que aquest comportament podría estar relacionat amb l’extrema lluminositat de la galàxia, que correspon a una massa equivalent a 350 bilions de sols. Aquesta sorprenent brillantor, està impulsada per un disc de gas que està sobreescalfat i que es mou en espiral al voltant d’un forat negre supermassiu situat en el centre de la galàxia.

eso1602a.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

No hi ha comentaris

Els grans observatoris de la NASA pesen un jove i massiu cúmul galàctic.

Uns astrònoms han fet la recerca més detallada d’un jove i extremadament massiu cúmul de galàxies, utilitzant tres dels Grans Observatoris de la NASA. La imatge que podem observar és un recull de múltiples longituds d’ona que mostra el cúmul galàctic anomenat IDCS J1426.5+3508 (IDCS J1426 per abreujar), en raigs X i color blau observat per l’Observatori Chandra, en llum visible i color verd pel Telescopi Hubble i en llum infraroja i color vermell pel Telescopi Espacial Spitzer.

Aquest rar cúmul de galàxies. que és trova a uns 10.000 milions d’anys llum de la Terra, té una massa equivalent a uns 500 bilions de sols. Aquest objecte té importants implicacions per entendre com aquestes mega-estructures es van formar i evolucionen des de principis de l’univers. Els astrònoms han observat IDCS J1426, tal com era quan l’univers tenia menys d’un terç de la seva edat actual. És el cúmul de galàxies més massiu observat en una edat tan primerenca.

Va ser descobert l’any 2012 pel Telescopi Espacial Spitzer, IDCS J14126 va ser observat posteriorment pel Telescopi Espacial Hubble i l’Observatori Keck per tal de determinar la seva distància. Les observacions del Combined Array Millimeter Wave Astronomy van indicar que era molt massiu. Les noves dades del Chandra, confirmaven la massa del cúmul i mostren que al voltant del 90% de la seva massa es trova en forma de matèria fosca, la misteriosa substància que fins el moment s’ha detecta només a través de la seva força gravitatòria per damunt de la matèria composta d’àtoms.

Hi ha una brillant regió d’emissió de raigs X (observat en color blau), d’una mida semblant a la meitat del mateix cúmul, però que no està situat exactament en el centre. La ubicació d’aquest “nucli” de gas suggereix que el cúmul ha tingut una col·lisió o interacció amb algun altre sistema massiu de galàxies, relativament poc temps abans, probablement uns 500 milions d’anys abans.

idcs1426.jpg

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç. 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »