Un dels instruments que incorporarà la missió prevista per l’any 2016 a Mart, proporcionarà diàriament mapes globals de pol a pol, de la distribució vertical de la temperatura, pols, vapor d’aigua i núvols de gel de l’atmosfera marciana.

La missió conjunta euro-americana, ExoMars Trace Gas Orbiter, buscarà els tènues indicis sobre la possible vida a Mart. Aquest instrument denominat ExoMars Climate Sounder, subministrarà els perfils crucials diaris de l’estructura canviant de l’atmosfera. L’Agencia Espacial Europea i la NASA, han seleccionat cinc instruments de seguiment per la ExoMars Gas Orbiter. La mateixa Agencia Espacial Europea, proporcionarà uns instrument i la mateixa nau. La NASA proporcionarà els quatres instruments.

Dos dels dels instruments ja seleccionats són espectròmetres, un d’Europa i altre d’Estats Units, dissenyats per detectar les baixes concentracions de metà i altres gasos traça de l’atmosfera marciana.

“Per indicar els mesuraments dels gasos traça en el seu context, cal conèixer l’estructura de fons i la circulació de l’atmosfera”, segons va indicar en Tim Schofield, membre del JPL, responsable de la missió Clima Exo Mars Sonda. “Volem proporcionar la informació necessària per entendre la distribució dels gasos traça identificats pels espectròmetres. Identificarem en la circulació atmosfèrica els aerosols, la pols i el gel, en el rastreig del gas i les seves reaccions químiques que afecten l’atmosfera i els gasos traça”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

NGC 5426 i NGC 5427 són dues galàxies espirals de grandàries similars involucrades en una dansa espectacular. No és del tot segur que aquesta interacció acabi amb una col·lisió i al final amb la fusió de les dues galàxies, encara que de moment  ja estan afectades amb la interacció. Ambdues són conegudes amb el nom d’Arp 271, el seu constant moviment perdurarà per desenes de milions d’anys, generant noves estrelles com a resultat d’aquesta interacció gravitatòria mútua, com podem observar amb l’estirada entre les dues galàxies que ja s’estan ajuntant. Situades a uns 90 milions d’anys llum de nosaltres en la constel·lació de la Verge, el parell Arp 271 té una extensió d’uns 130.000 milions d’anys llum . Van ser descobertes originalment l’any 1785 per William Herchel. Segurament la nostra Via Làctia patirà una col·lisió similar d’aquí uns 5.000 milions d’anys , amb la veïna galàxia d’Andromeda que ara està situada a uns 2,6 milions d’anys llum de la Via Làctia.

Aquesta imatge va ser capturada amb l’instrument EFOSC, instal·lat en el New Technology Telescope situat l’Observatori de La Silla a Xile. La va imatge va ser enregistrada amb tres filtres diferents (B, V i R) en un temps total d’exposició de 4.440 segons. El camp de visió és equivalent a 4 minuts d’arc.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Les ombres dels anells de Saturn és projecten per sobre del planeta, els quals apareixen com una prima banda a l’equador d’aquesta imatge, presa quan el planeta s’acostava al seu equinocci el mes d’agost de 2009.

La geometria de la il·luminació que acompanya l’equinocci, redueix l’angle del Sol respecte al pla dels anells, que s’enfosqueixen notablement. Aquestes observacions són visibles només durant els mesos abans i després de l’equinocci de Saturn que és produeix un cop cada 15 anys terrestres. Abans i després de l’equinocci les càmeres de la Cassini havien observat les ombres dels satèl·lits movent-se per danvant del planeta, fins i tot amb estructures verticals. Observant les ombres dels anells en alta resolució per davant de l’hemisferi nord, i de l’hemisferi sud a través del transparent anell D. La il·luminació dels anells ha estat millorada en un factor de 9,5 en relació a la llum del planeta, per tal de contrastar la seva visió.

Aquesta imatge disposa d’un angle d’il·luminació d’uns 30 graus respecte al pla dels anells.

Les fotografies capturades amb filtres espectrals vermell, verd i blau, s’han combinat per genera aquesta imatge en llum natural. Les dades van ser obtingudes des la sonda Cassini amb la càmera de gran camp el dia 18 de juliol de 2009, des d’una distància aproximada de 2.100.000 quilòmetres, amb una resolució de 122 quilòmetres per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un “súper-volcà” galàctic situat en la massiva galàxia M87, està en erupció i enviant grans quantitats de gas cap enfora, tal com està observant l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA i el NSF Very Large Array. Aquest volcà còsmica està provocat per un gegantí forat negre situat en el centre de la galàxia, impedint d’aquesta manera la formació de milions de noves estrelles.

Els astrònoms estudien aquest forat negre i els seus efectes, per les similituds notables amb el volcà que va estar en activitat a Islàndia a començaments d’aquest any.

M87 és troba situada a uns 50 milions d’anys llum de nosaltres, en el centre del cúmul de Virgo, un cúmul que conté milers de galàxies.

“Els nostres resultats ens mostren el gran detall dels forats negres supermassius, i el sorprenent control sobre l’evolució de les galàxies on viuen”, comenta en Norbert Werner, membre del Kavli Institute for Particule Astrophysics ans Cosmology, de la Universitat de Stanford, així com del SLAC National Accelerator Laboratory. “Aquest no s’atura allà. L’abast del forat negre s’estén fins més enllà del mateix cúmul de galàxies, similar a que podria tenir l’afectació d’un petit volcà a tot el planeta Terra alhora”.

El cúmul que envolta M87 s’omple del gas calent que brilla en llum de radiació X, que detecta el Chandra. mentre que el gas més fred, que cau cap el centre de la galàxia continuaria refredant-se ràpidament per formar noves estrelles.

Tanmateix les observacions en ones de ràdio fetes amb el Very Large Array, suggereixen que les partícules molt energètiques que surten de M87, produïdes pel forat negre interrompen aquest mateix procés. Aquests raigs empenyen cap enfora el gas relativament fred situat a prop del centre, per les ones de xoc de la galàxia.

Els científics responsables d’aquesta recerca han trobat que la interacció d’aquesta “erupció” còsmica, ha estat molt similar al que va passar amb el volcà Eyjafjallajokull, que va obligar a tancar la majoria d’aeroports a Europa durant molt de temps.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La majoria de cràters de la Lluna, s’han format durant els processos d’impacta . Tanmateix alguns cràters, com el visible en aquesta imatge capturada pel LROC NAC, amb la referència M131488521R, indiquen la possibilitat que tingui un origen volcànic. El diàmetre d’aquest cràter és d’uns 400 metres, l’amplada d’aquesta imatge és d’uns 923 metres, amb una il·luminació que prové de la dreta.

Quan la majoria de persones s’imaginen el vulcanisme de la Lluna, la reconeixen en els bassals situats en les grans regions situats en la cara visible del nostre satèl·lit. Tanmateix existeixen diferents trets volcànics en la Lluna: valls sinuosos, cúpules o domus en les regions dels “mars”, dipòsits piroclàstics, etc i que el LROC NAC ha estudiat en detall, gràcies a la seva gran resolució, de 50 cm per píxel.

La imatge que mostrem, és una visió emoionant del que podria ser un petit volcà. Aquestes estructures podrien ser semblants als cons de cendra o d’escòria terrestre.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els unicorns i les roses formen part normalment dels elements dels contes de fades, tot i que en aquest cas, una imatge còsmica presa pel Wide-field Infrared Explorer (WISE), ens mostra la nebulosa de la Roseta dins de la constel·lació de Monoceros, o de l’Unicorn.

Aquesta nebulosa en forma de flro, també disposa d’una referència menys romàntica NGC 2237, un enorme núvol de gas i pols de formació estel·lar situat en la nostra Via Làctia. La nebulosa està situada a una distància que oscil·la entre els 4.500 i 5.000 anys llum de nosaltres.

En el centre de la “flor” hi ha un cúmul de joves estrelles anomenat NGC 2244. Les estrelles més massives produeixen enormes quantitats de radiació ultraviolada, així com potents vents que erosionen el gas i la pols que tenen a prop, formant d’aquesta manera un enorme forat en el seu centre. La radiació també elimina els electrons del gas d’hidrogen circumdant, ionitzant-lo i creant el que els astrònoms anomenen, una regió d’HII.

Encara que la nebulosa de la Roseta és massa dèbil per observar-la a ull nu, NGC 2244 és un objecte que l’observen els astrònoms amateurs a través d’un petit telescopi o uns prismàtics. L’astrònom angñès John Flamsteed va descobrir el cúmul d’estrelles NGC 2244, amb un telescopi l’any 1690, però la mateixa nebulosa no és va identificar fins que John Herchel (fill de William Herchel, descobridor de la llum infraroja) la va observar gairebé 150 anys més tard.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge ens mostra un gran turó de gel situat en el cràter Louth, situat a uns 70 graus de latitud nord, aquesta és la latitud més baixa on s’han pogut localitzar dipòsits permanents de gel d’aigua en el planeta Mart.

La imatge de la HiRISE, està presa a principis d’estiu i ens mostra els detalls del turó així com estructures de gel que no formen part de la superfície del cràter. El turó és caracteritza per unes textures rugoses i capes similars a les observades en les regions polars nord, a prop dels dipòsits del Pol Nord marcià.

Aquestes crestes de les dunes fosques de sorra poden estar parcialment descongelades, o potser alguna altre característica que encara no entenem. Aquesta és l’única regió de Louth on aquestes serralades disposen d’aquestes estructures tant enigmàtiques.

La imatge va ser enregistrada per la càmera HiRISE a bord de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, el passat dia 22 de juny de 2010, des d’una alçada de 316 quilòmetres, amb una resolució de 25 cm per píxel.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Utilitzant l’instrument HARPS, uns astrònoms han descobert un sistema planetari que conté com a mínim cinc planetes que orbiten a  HD 10180, una estrella del tipus solar. Els investigadors a més, han mostrat l’evidència de l’existència de dos altres planetes, un dels quals tindria la menor massa planetària observada fins ara. Això assemblaria al sistema planetari, amb el nostre Sistema Solar en termes de nombre de planetes (set, comparat amb els vuit del Sistema Solar). Un descobriment també molt interessant, ha estat l’evidència que les distàncies entre els planetes i la seva estrella segueixen un patró, el que també s’observa en el nostre Sistema solar.

“Hem localitzat el que probablement sigui el sistema planetari amb més planetes fina ara”, comenta en Christophe Lovis, responsable principal de l’article que informa d’aquesta recerca. “Aquest notable descobriment també ens obre les portes d’una nova era en la investagació d’exoplanetes; l’estudi de sistemes planetaris complexes i no només de planetes individuals. Els estudis dels moviments planetaris en aquest nou sistema ens mostra les xomplexes interaccions gravitatòries entre els planetes i que ens permet descobrir l’evolució del sistema a llarg termini”.

L’equip d’astrònoms va utilitzar l’espectrògraf HARPS, instal·lat en el telescopi de 3,6 metres de l’ESO a La Silla, Xile, per efectuar un estudi de sis anys a una estrella similar al nostre Sol, anomenada HD 10180, situada a uns 127 anys llum de nosaltres en la constel·lació d’Hydrus (la serp marina). HARPS és un instrument amb una extraordinària precisió de mesura i hores d’ara és el recercador d’exoplanetes més important del món.

Gràcies a les 190 mesures individuals del HARPS, els astrònoms han detectat els minúsculs moviments endavant i endarrere de l’estrella provocats per les complexes interaccions dels planetes. Els cinc senyals més forts corresponen a masses de planetes similars a la de Neptú (entre 13 i 15 masses terrestres), que orbiten a la seva estrella en períodes entre 6 i 600 dies. Els planetes estan situats a unes distàncies entre o,06 i 1,4 vegades la distància entre la Terra i el Sol.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Els sistemes d’estrelles dobles podrien no ser els millors llocs per aparèixer la vida, segons indica un estudi que ha utilitzat les dades del Telescopi Espacial Spitzer de la NASA. Aquest observatori astronòmic infraroig, disposa d’una excel·lent qualitat per observar els grans de pols de tres parells d’estrelles madures, orbitant al seu entorn. Per aquest motiu, s’han preguntat d’on podria provenir aquesta pols ?. Els astrònoms creuen que podrien ser les seqüeles d’enormes col·lisions planetàries.

“Això és ciència ficció de vida real”, comenta en Jeremy Drake, membre del harvard-Smithsonian Center for Astrophysics de Cambridge. “Les nostres dades indiquen que els planetes en aquests sistemes estel·lars, podrien no tenir gaire sort, ja que les col·lisions podrien ser molt comunes. És teòricament possible que els planetes habitables poguessin existir al voltant d’aquestes estrelles, això podria condemnar la vida si existís”.

El tipus particular d’aquests sistemes binaris o dobles, s’anomenen RS Canum Venaticorums, o també RS CVns, les quals estan separades per només 3,2 milions de quilòmetres, és a dir un dos per cent de la distància que separa el Sol de la Terra. Aquestes estrelles orbiten entre elles un cop cada pocs dies.

Aquestes estrelles tant unides entre si, tenen unes grandàries similars al Sol, amb unes edats que poden variar dels mil a  pocs milers de milions d’anys, aproximadament la mateixa edat que tenia el Sol, quan va començar a evolucionar la vida al nostre planeta. Aquestes estrelles giren molt ràpidament, i com a resultat disposen de camps magnètics molt més potents. Aquesta activitat magnètica comporta l’existència de potents vents estel·lars, que a les hores alenteixen les estrelles amb un estirament mutu i que comporta el conseqüent caos planetari.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.