L’Atacama Large Millimeter/submillimeter Array (ALMA), és el projecte astronòmic més gran de l’actualitat. És un revolucionari telescopi astronòmic, que comprèn 66 grans antenes de 12 i 7 metres de diametre, que observaran en longituds d’ona de mil·límetre o submil·límetre.

S’està construint en un paratge extraordinari, l’altipla de Chajnantor a uns 5.000 metres d’alçada, a la serra dels Andes a Xile. Les primeres observacións científiques, estan previstes per l’any 2011.

En aquesta representació artística, podem observar l’ALMA a l’altipla de Chajnantor en la configuració de les antenes instal·lades. Cadascuna d’aquestes antenes pesa unes 100 tones i que poden estar distribuïdes en diverses posicions gràcies als vehicles transportadors construïts expressament.

 ALMA serà el telescopio més potent per observar un univers fresc, com pot ser el gas molecular,  la pols, o la radiació residual del Big Bang. Podrà estudiar el material de construcció  de les estrelles, o la radiació residual del Big Bang. Podrà estudiar el material de construcció d’estrelles, sistemes planetàris, galàxies o vida.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge amb el color modificat amb major intensitat, podem observar en el centre el cràter Titian, similar a una imatge capturada i publicada a la revista Science, el passat dia 1 de maig. Aquesta imatge va estar capturada amb 11 filtres de la càmera d’alta definició WAC i que la podem comparar amb aquesta altre imatge de Mercuri per tal d’observar la diferència de contrast.

Aquesta imatge de color es poden utilitzar per entendre les diferències de la història geològica de Mercuri. El color realçat de la superfície de Titian ens mostra un color daurat, més intens que la regió circumdant, probablement d’origen volvànic. El material ejectat del cràter sens mostra en color blau i cobreix la major part de la superfície que voreja el mateix cràter. Aquest material va ser expulsat en el mateix moment de la formació del cràter.

Impactes més petits posteriors a aquest cràter, els podem observar en un color groguenc, en la regió central de la imatge. Aquest material de color groc va estar present segurament abans del mateix impacte, mostrant d’aquesta manera una cronologia de l’escorça de Mercuri, que varia segons la seva profunditat i demostrant com s’ha desenvolupat aquesta regió amb el temps.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

El Sol ens proporciona les condicions ideals pel creixemtna de la vida ?. De fet a la Terra, rep de forma periòdica agressions interestel·lars d’altres estrelles.

 El Sol ens protegeix dels raigs còsmics i pols que prové més enllà del sistema solar, graciès a l’heliosfera (una bombolla de vent solar que s’estén fins més enllà de Plutó).

Aquests raigsc còsmics poden danyar la capa d’ozó i la pols interestel·lar podria esmorteir la llum solar i provocar d’aquesta manera una glaciació. De manera que, quan el sistema solar passa a través d’una regió de gas i pols amb molta densitat, l’heliosfera pot fer-se més petita fins arribar a l’òrbita de la Terra.

En un article publicat a la revista Astrobiology, en David Smith, membre de la Universitat d’Arizona a Tucson i en John Scalo de la Universitat de Texas a Austin, han calculat la pressió de varies estrelles que protegeixen les “astroesferes”. Han calculat que la Terra podria estar exposada entre 1 i 10 agressions interestel·lars cada mil milions d’anys. Els planetes habitables al voltant d’una nana vermella, que representen tres de quatre estrelles, no estarien mai exposades a aquestes agressions.

Aquest estudi indica que segons comenta en David Smith, “Els planetes habitables al voltant de les nanes vermelles, es protegeixen millor de les catàstrofes del clima que la Terra”.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Científics europeus de la missió Cassini de l’ESA/NASA, han detectat per primera vegada sals de sodi en les partícules de gel a l’anell E del planeta Saturn, que està format principalment pel material que prové dels plomalls del vapor d’aigua que surt del satèl·lit Enceladus.

La detecció d’aquest gel salat, indica que la petita lluna pot albergar un dipòsit d’aigua líquida , fins i tot un oceà per sota de la seva superfície.

La sonda Cassini va descobrir aquests plomalls de gel d’aigua a Enceladus l’any 2005. Els plomalls emesos a través de les fractures situades a prop del pol sud, expulsen partícules de gel minúscules i vapor. Les partícules que eviten la gravetat del satèl·lit, poden reomplir l’anell E del planeta Saturn.

El Cosmic Dust Analytzer de la sonda Cassini, està dirigit per Ralf Srama, que es un investigador del Max Plank Institute for Nuclear Plysics de Heildelberg a Alemanya, el qual ha examinat la composiicó d’aquestes partícules de sal de sodi.

“Creiem que el material salat, prové de les profunditats d’Enceladus i que té l’origen en les roques del fons d’aquest estrat líquid”, comenta en Frank Postberg, científic de la missió Cassini i autor d’aquesta recerca.

Els científics que treballen a l’Analitzador de Pols Còsmica, conclouen que l’aigua líquida ha d’estar present perquè és l’única manera de dissoldre quantitats significatives de minerals i poder explicar aquests nivells detectats de sals.El procés de sublimació (mecanisme que allibera vapor directament del gel sòlid de la crosta) no podria explicar per ell sol, la presència d’aquesta sal.

La composició d’aquestes partícules de l’anell E, es van detectar durant un anàlisi químic de milers de partícules, que colpeixen a altes velocitats la sonda Cassini, proporcionat d’aquesta manera una informació indirecta de la composició dels plomalls d’Enceladus.

Les partícules de l’anell E, són de gel d’aigua gairebé pure, però que en les anàlisis que s’han fet, s’han detectat indicis de sodi en les seves partícules.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Durant els vols de les missions Apollo, els astronautes van informar d’haver observar flaixos estranys de llum, visibles inclús amb els ulls tancats. Més tard ens hem assabentat que la misteriosa causa, eren els raigs còsmics. Aquestes partícules extremadament energètiques, provenen de fora del Sistema Solar i que bombardegen constantment l’atmosfera terrestre, arribant fins i tot a la seva superfície i que per aquest motiu poden ser enregistrats per components electrònics.

Els raigs còsmics galàctics, provenen de fonts de la nostra Via Làctia i que consten principalment de protons que es mouen a velocitats properes a la llum, aquest es “l’últim límit de velocitat” de l’Univers. Aquestes partícules s’han accelerat a energies que excedeixen de molt les altes energies que es poden aconseguir en el Large Hadron Collider del CERN.

“Durant molt de temps, s’havia pensat que els superacceleradors que produeixen aquests raigs còsmics a la Via Làctia, podrien ser les restes de l’expansió de les explosions d’algunes estrelles. Les observacions ens mostren que això és com una canonada de fum”. Comenta l’Eveline Helder, membre del Institut Astronòmic d’Utrech als Països Baixos i responsable d’aquesta recerca.

Per primera vegada Helder i els seus col·laboradors han pogut calcular les circumstàncies necessàries per la producció de les explosions que acceleren aquests raigs còsmics i que finalment colpeixen l’atmosfera terrestre. L’estudi indica l’energia necessària que li cal al gas estel·lar per produir l’explosió i accelerar les partícules.

La imayge correspon a un romanent d’una explosió documentada l’any 185 aC. Estudiant aquest romanent els astrònoms han pogut resolde el misteri de l’acceleració de les partícules de la nostra Via Làctia. Els investigadors reconeixen l’ona de xoc visible en aquesta regió, com el responsable de les partícules accelerades que viatge i produeixen els raigs còsmics observats a la Terra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Aquesta imatge ens mostra una dels costats del volcà Elysium Mons. Aquest volcà està considerat com el més jove de la regió d’Elysium Mons, que conté també els volcans Hecates, Tholus i Albor Tholus.

Esta clar que el terme “jove” es relatiu. L’ultima erupció d’Elysium Mons, podria haver succeit fa uns pocs milions d’anys.

La imatge ens mostra un seguit de fondes valls al llarg dels costats d’Elysium Mons. Existeix un debat sobre el mateix origen d’aquestes estructures geològiques. A la Terra, en concret a Hawaii, existeix un clar exemple d’aquests tipus de volcans escut, on aquestes valls semblen tenir un origen produït per la pluja. La “història geològica” de Mart, indica que antigament podria haver plogut i que la manca de petites xarxes de drenatge indicaria, que aquest origen no hauria estat provocat precisament per la pluja.

De totes manes, les corrents de fang i fluïts de lava, podrien haver erosionat els flancs d’aquest volcà. Una pista important per determinar l’origen d’aquestes valls, ens la dona la cadena de forats visibles en la regió septentrional d’aquesta imatge. Aquests forats podrien haver-se format per petits martrèmols” (terratrèmols a la Terra). Així dons, les valls es podrien haver-se format al llarg d’aquestes falles.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Un exhaustiu estudi de 29 gegantines gotes de gas d’hidrogen s’ha fet amb els instruments de l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA, per tal d’identificar les fonts d’aquestes intenses energies i d’aquesta manera, aclarir l’origen d’aquestes estructures.

Aquestes misteriores “gotes”, anomenades gotes Lyman-Alpha, com a conseqüència de la llum que emeten, es troben situades a varis centenars de milers d’anys llum de nosaltres i que es mostren, com era l’univers que tan sols tenia dos mil milions d’anys, més o menys el 15% de l’edat actual.

La imatge composta de l’esquerra, ens mostra una de les gotes més grans que s’han observat fins ara. El brillant gas d’hidrogen ens mostra una gota Lyman-Alpha en una imatge òptica ( en color groc), observada des del Telescopi Subaru de l’Observatori Astronòmic Nacional del Japó. També podem observar una galàxia (en color blanc) situada en aquesta mateixa imatge, capturada pel Telescopi Espacial Hubble i una imatge infraroja del Telescopi Espacial Spitzer (en color vermell). Finalment, la imatge del Chandra en color blau ens mostra l’evidència d’un forat negre supermassiu, situat en el centre d’aquesta galàxia. Les emissions de radiació d’aquest actiu forat negre, són tan potents que il·luminen i escalfen el gas d’aquesta gota.

La radiació i els vents d’estrelles en formació que succeeixen en aquesta galàxia, poden tenir els mateixos efectes que s’han observat. La clara evidència d’aquests quatre forats negres actius en les gotes, també els podem observar.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

La Universitat de Colorado ha descobert la primera evidència concluent d’estructures de litoral en el planeta Mart. Una vessant d’un profund i antic llac, que ens planteja la possibilitat de vida en el passat del planeta vermell.

Aquesta evidència ens allunya a un passat de més de 3.000 milions d’anys. Aquest llac hauria tingut uns 150 quilòmetres quadrats amb una fondària d’uns 45 metres, aproximadament equivalent al llam Camplain, situat entre la frontera dels Estats Units i el Canada, segons comenta en Gaetano Di Achille, membre del CU-Boulder Research Associate.

L’evidència d’aquest litoral s’ha localitzat al llarg d’un ampli delta, amb estructures semblants a les platjes. “Aquesta es la primera evidència de litorals en la superfície de Mart”, comenta Di Achille.

Les imatges per fer aquest estudi s’han aconseguit a través de la Càmera d’Alta Resolució HiRISE, a bord de la Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA, a una alçada aproximada de 340 quilòmetres per sobre de Mart.

Una anàlisi detallada ens indica, que l’aigua va originar un canyó duns 50 quilòmetres de llargada, dipositant alhora gran quantitat de sediments. Aquest delta i d’altres envoltaven una gran conca d’un antic llac anomentat Hynek.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.

Una supernova observada l’any 2005, podria formar part d’un nou tipus d’explosió còsmica. I no només això, les explosions similars a aquesta podrien haver escampat l’antimatèria per tota la nostra galàxia.

SN 2005E explotar en una galàxia situada a 100 milions d’anys de nosaltres. Un equip de científics dirigits per Hagai Parets, membre del Weizmann Institute of Science de Rehovot a Israel, han conclòs que aquesta explosió no s’assembla a cap de les classes conegudes de supernoves.

La majoria de supernoves freqüentment observades, es basen en l’esfondrament del seu nucli, després que una jove estrella massiva hagi format un dens nucli de ferro que és col·lapsa sota la seva pròpia gravetat, alliberant els estrats exteriors de l’estrella. Gairebé sempre aquests esdeveniments ocorren en regions formades per estrelles massives. SN 2005E, estava situada a les rodalies de la seva galàxia, on havien poques estrelles joves. Les supernoves d’esfondrament de nucli, expulsen molta més runa que SN 2005E.

Fins avui, l’únic mecanisme conegut de supernova tipus Ia, era la d’una petita i densa nana blanca, que prenia el gas d’hidrogen a una companya més gran. El gas augmenta i es comprimeix gradualment, fins arribar a un punt crític en el qual el carboni comença a encendre una explosiva reació termonuclear. SN 2005E no s’assembla a aquestes explosions, ja que s’esvaeix més ràpidament, fent que el seu espectre mostri grans quantitats inusuals de calci en la seva cendra.

Si voleu més informació, premeu aquest enllaç.